¿I si naufragues en una illa deserta que ja té nàufrag?

Està clar que per Hollywood i la seva fàbrica de somnis, nens i adults viuen en planetes diferents. Perquè resulta incomprensible que no s’esmenti qui és el famosíssim guionista —i també director—, reconegut showrunner de culte, que està al darrere de l’última pel·lícula animada d’Universal i Illumination, els responsables de la franquícia de cintes tan taquilleres i conegudes com Gru, el meu dolent preferit. L’última pel·lícula d’Universal i Illumination es titula Migración, que explica la història d’una família d’ànecs que decideix abandonar l’avorrida calma del seu estany per recórrer el món fins arribar a, per què no, Jamaica. I es fa francament bé, tan francament bé que, per primera vegada en una ficció com aquesta, l’ésser humà és només un depredador més, un de ridícul i cruel.

¿Que qui hi ha darrere de la història narrada a Migración? Doncs ni més ni menys que Mike White, el creador de White Lotus, i aquesta sèrie sobre l’alienadorament absurd del treball en una oficina que va precedir Severance, Iluminada, i que, potser per estar protagonitzada per una dona —ni més ni menys que Laura Dern-, no va tenir l’atenció que mereixia al seu moment. Tot i que amb elements menys sofisticats que aquells de què disposa en la seva excel·lentíssima sèrie d’embolics al resort —sempre un resort diferent, però sempre el mateix soroll de fons corrosiu i deliciós sobre la diferència de classes, el rol de gènere i els tabús de l’època—, White eleva la modèstia amb la qual es presenta Migración a una curiosa i petita joia que juga a no ser d’autor i que no pot evitar ser-ho, en els detalls més petits.

I ni tan sols és la primera vegada que White escriu per a nens, ni tampoc serà l’última —té per davant la següent entrega de la ja reconvertida en saga del carismàtic malvat Gru-, però es tendeix a no recordar o a obviar que ho fa. No passava així amb la genial Barbara Euphan Todd. Pot ser que no els soni de res el nom d’aquesta escriptora anglesa. En part perquè va néixer el 1890, i es va fer famosa, famosíssima, escriptora per a nens, als anys 30 del segle passat. El personatge protagonista de les seves històries era un carismàtic espantaocells anomenat Worzel Gummidge. Jon Pertwee, l’actor —i tercer Doctor de la mítica sèrie de ciència-ficció Doctor Who-, va ser qui va interpretar Worzel en l’adaptació de televisió. El que passava en aquestes històries era que el tal Worzel era un enorme nen més a qui li passaven tota mena de coses.

Todd va començar a escriure als anys 20, i al principi ho feia amb el seu marit, el comandant naval John Graham Bower. El matrimoni amb prou feines va durar vuit anys, perquè Bower —amb qui Todd va escriure una cosa anomenada The Touchstone, que s’ha comparat amb el Puck de la colina de Pook de Rudyard Kipling- va morir. I hi ha alguna cosa d’ell, o de la veu amb què va haver de conviure Barbara Todd des d’aleshores a Reid, el fuster nàufrag de la seva única i apassionant i divertidíssima novel·la per a adults, publicada en 1946, i nouvinguda —¡per sort!— a les llibreries espanyoles.

¿El seu títol? Un enginyós i directe La señorita Ranskill vuelve a casa (Hermida Editores). Perquè el que fa la senyoreta Ranskill, efectivament, és tornar a casa. Però torna des d’una illa deserta.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Barbara Euphan Todd aclareix brillantment la incògnita sobre el que passaria si un nàufrag —una nàufraga, en el seu cas, ¿i per què deu ser que aquesta paraula sembla que no s’hagi utilitzat ni en ficció?— arribés a una illa deserta ja habitada per un altre nàufrag, i alhora converteix el ridícul accident del seu protagonista —que cau per la borda d’un luxós creuer, mirant d’atrapar el seu barret, que havia sortit volant—, en el punt de partida d’un inesperat viatge que la canviarà per sempre, però no necessàriament en els seus costums —als 39 anys, torna de l’illa deserta, on ha passat gairebé un lustre, tal com se’n va anar: verge—, sinó en la seva manera de concebre el món que l’envolta i la pròpia vida. ¿O potser entén en la seva tornada la diferència entre els éssers humans? ¿Per què hauria d’existir?

El que passa durant el temps en què la senyoreta Ranskill està a l’illa deserta —illa on enterra el fuster; de fet, és així com s’obre el llibre, amb el final d’una època per al personatge, de sobte, sol davant l’abisme— és que esclata la Segona Guerra Mundial i que, al tornar, creu que ha perdut el cap, perquè és incapaç de reconèixer el món pel qual sospirava mentre va estar atrapada en aquella llunyana i aïllada illa. Vet aquí la mestria de Todd: dona la volta al tòpic del nàufrag —i inventa la nàufraga— per explorar l’alienació de la guerra, o com allò que entenem per realitat de vegades —qui sap si sempre— no és més que un miratge. A Todd, per cert, li ha passat sempre el contrari que a White. Perquè, en l’àmbit literari també, adults i nens viuen en planetes diferents.