La tornada, sí, de Vaya con Dios

La veu amb caràcter de Dani Klein, a cavall de cadències de swing i blues amb tocs zíngars, es va fer un lloc en l’escena europea a finals dels 80 i en bona part dels 90: Don’t cry for Louie, Nah neh nah, What’s a woman... Vaya con Dios, grup belga de nom espanyol i repertori multilingüe, va dir adeu el 2014, però la pandèmia el va portar de tornada, i ella està disfrutant del moment malgrat els trepidants canvis del negoci musical. "Tot és diferent de com jo ho vaig conèixer. No puc dir si millor o pitjor, perquè no entenc res", apunta entre rialles en el seu fluid castellà, perfeccionat a la localitat d’Osuna (Sevilla), on va tenir casa durant 20 anys.

Vaya con Dios va ser al seu dia un grup estrany perquè passava per alt les tendències del moment i buscava la inspiració en un encreuament mestís, una mica retro, de músiques afroamericanes i accents gitanos. Així va ser el primer àlbum, homònim (1987), i el seu successor, el de més èxit comercial, Night owls (1990). "Sempre hem fet una mica de tot. A Dirk [Schoufs], el contrabaixista, li agradava el rockabilly; Willy [Lambregt] era molt de rock dur a l’estil d’Iggy Pop, i jo escoltava Aretha Franklin i la música tsigane. Vaya con Dios era una barreja del que ens agradava", explica Klein, que no és només la cantant del grup, sinó la seva única integrant estable.

Una vida normal

El nom en espanyol se’ls va acudir després de veure un documental sobre Miami i la seva comunitat cubana. "En una paret sortia escrit ‘Vaya con Dios’ i li vaig dir a Dirk [Schoufs] , el contrabaixista, que era la meva parella, que m’agradava la frase. A més, a les pel·lícules de texans moltes vegades a l’acomiadar-se deien això, ‘vaya con Dios’. Al principi a Espanya ens deien que no els agradava el nom, que era una mica ridícul, però ja l’havíem decidit i no el podíem canviar", explica.

El grup va funcionar intensament a gran part d’Europa ("molt intensament a Finlàndia", indica), també al sud del Pirineu, on va oferir concerts a sales com Zeleste (avui dit Razzmatazz), el 1993. Però el recorregut va arribar a la seva fi fa una dècada, una vegada Klein es va cansar de viatjar. "Va arribar un moment en què el que volia era ser a casa amb els meus gossos i tenir una vida normal", indica. Existència casolana que mirarà ara de compaginar amb la nova campanya de Vaya con Dios, després de recompondre el trio amb altres integrants: Schoufs i Willy Lambregt, els originals, van abandonar a principis dels 90 (el primer va morir poc després), i ocupen les seves places François Garny i Thierry Plas. "Durant la pandèmia vam començar a fer cançons i va acabar sortint un àlbum sencer".

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

I aquí tenim Shades of joy, àlbum de títol lluminós, el primer amb cançons noves des del treball francòfon Comme on est venu (2009). Balades amb cordes, pop amb traços funk i soul, pessics de jazz... Amb un tema en castellà, Una mujer, inspirat en els poemes de la xamana mexicana María Sabina.

Klein s’ha estrenat en el català en un tema no inclòs en el disc i que va gravar per a l’àlbum de La marató, de TV-3: una versió del seu èxit What’s a woman, titulat, Què és una dona. "Parla de la importància del respecte en qualsevol relació", explica aquesta cantant que va créixer en una llar bilingüe a Brussel·les.