La tornada de Wenders per la porta gran

Acompanyada musicalment per A perfect day de Lou Reed, entre altres temes de rock, pop i soul clàssics firmats per Animals, iKinks, Van Morrison o Nina Simone –la música que més li agrada a Wim Wenders, que és també la que escolta el protagonista del seu últim film–, Perfect days és, abans que res, la recuperació del geni d’un cineasta que va ser essencial en els anys 70 i primers 80 amb títols com El amigo americano i Paris, Texas, i que després es va anar diluint com un terròs de sucre arribant a firmar pel·lícules impròpies d’un talent com el seu. Wenders torna per la porta gran amb aquesta història mínima que segueix el dia a dia d’un modest netejador dels lavabos públics de Tòquio. El protagonista viu en un petit apartament, llegeix cada nit, realitza la neteja dels lavabos de la ciutat, fa fotos amb una càmera analògica, passeja amb bicicleta, menja al parc i sopa gairebé sempre al mateix lloc.

Explicada així sembla que no hi passi res, però hi passen moltes coses íntimes, breus, sentides. Wenders ho filma tot amb atenció i una suau cadència, sense por de la repetició perquè en aquests actes repetits una vegada i una altra troben el personatge i el cineasta un motiu com qualsevol altre per continuar confiant en l’existència. n