Jason Statham, en estat pur

A primera vista, aquesta pel·lícula no és diferent de tantes altres en les quals Jason Statham es dedica a donar pallisses amb les celles arrufades; per a David Ayer, això sí, suposa un petit canvi: si la majoria del seu cine previ es limitava a legitimar i celebrar la violència exercida per mascles autoritaris i amorals, aquí el director també ataca alguns dels que segons el seu parer semblen els pitjors mals del món: els mil·lennistes, els nepo babies, la casta política i internet en general. Mentrestant, Ayer es mostra del tot desinteressat a explicar una història que tingui sentit, amb una trama central descaradament inspirada en la de John Wick i la risible tirallonga de metàfores sobre abelles i vespes en els seus diàlegs. En defensa d’aquestes, d’altra banda, diguem que li resten protagonisme al missatge òbviament feixista de la pel·lícula.

Pel que fa a les seqüències d’acció, la seva ridiculesa compensa la seva falta d’interès coreogràfic; en el seu transcurs, com és costum en ell, Statham recorre als objectes més variats per repartir cops. Aquest actor pot fer coses així mentre dorm i, de fet, és el que sembla estar fent aquí en algunes escenes. Els que en tinguin prou amb això haurien de disfrutar Beekeper, sempre que la seva tolerància als acudits d’insectes sigui infinita.