Tanca el Comèdia, última sala de la vella artèria cinematogràfica de BCN

Última sessió a l’històric cine Comèdia, que abaixarà la persiana aquest diumenge. Estava situat en una cantonada de luxe, passeig de Gràcia amb Gran Via. ¿Es pot demanar un lloc millor per tenir una sala cinematogràfica? No, però això era quan aquesta zona s’havia convertit aenl’artèria barcelonina quant a cines, un centre neuràlgic desplaçat ara mateix no se sap gaire bé on. Quan es va convertir en multisales tenia també una entrada directament per Gran Via, on va sobreviure, però ja va caure, una altra de les grans sales d’aquesta ciutat, el Coliseum. No va caure físicament, encara hi és, però en els últims anys es dedica al teatre, el musical o els concerts. Així que els Comèdia –cinc sales– eren l’últim bastió del que durant molt temps va ser un lloc privilegiat per obrir cines amb èxit.

L’històric cine vivia una situació difícil des de la pandèmia, però els seus problemes venien de lluny. Ja el 2017 va evitar l’amenaça de tancament gràcies al fet que la cadena Yelmo va assumir l’explotació dels cèntrics cines, el futur dels quals estava en l’aire per una greu crisi d’assistència de públic que havia portat la seva anterior empresa explotadora, Espectáculos SL, a presentar un concurs de creditors. La propietat de l’immoble que acull el Comèdia, que sempre s’ha mostrat disposada a preservar el seu futur com a equipament cultural i no comercial, va assegurar a aquest diari que "està treballant a identificar i estudiar opcions de diferents grups interessats a operar en aquest espai i es decantarà pel que ofereixi una activitat de més valor afegit a la ciutat; i un compromís a llarg termini amb la seva explotació". No està previst, per tant, que el Comèdia acabi sent una megabotiga com les dels altres tres xamfrans.

El tancament del Comèdia és, en qualsevol cas, el final d’una època. Més aviat, el final de l’epíleg d’un temps millor, més rutilant, per a l’exhibició cinematogràfica. Al passeig de Gràcia van lluir sales com Fantasio, situada al número 69. A principis dels 70 passaria a ser propietat de la cadena Balañá i va tancar les portes el 30 d’agost del 2000.

Dos anys abans havien començat les projeccions del cine Fémina, al qual es podia accedir pel passeig de Gràcia o Diputació. Era una luxosa sala de 820 butaques que també va passar als Balañá el 1971. Però no pintava bé la cosa amb les primeres crisis del sector: cap al 1987 es va anunciar que es tancava. No es va fer efectiu, però el 1991 un incendi va acabar amb el cine. A dalt, tocant amb Diagonal, hi havia el cine Savoy (1935-2001), més discret i estret, però també entranyable, i el carrer cinematogràfic per excel·lència es completava amb el Publi (1932-2005), un paradís per a les pel·lícules d’autor.

L’abundant Rambla

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

Al costat del que ara és el carrer del comerç de luxe hi ha la Rambla de Catalunya, on van abundar també els cines. L’Alcázar s’ubicava entre Consell de Cent i Diputació, al número 37, i estava extraordinàriament equipat. Es va inaugurar el 1939, però ja feia anys que era sala de cine amb els noms de Lido i Actualidades. ¿Saben quantes localitats tenia llavors? ¡1.600! Només 200 menys que el cine Urgell, el més gran de la ciutat. Va passar a Balañá a finals dels 40, se’n va reduir l’aforament i va sobreviure fins al 2005.

Una mica més avall, al número 23 de la Rambla de Catalunya, es va obrir una altra sala tècnicament impecable, el Club Coliseum. Propietat de la mateixa cadena, va tancar el 2014 i era alguna cosa així com una sala annexa al Coliseum. Va ser l’últim cine de la Rambla de Catalunya, ja que abans havien tancat l’Alexandra (1949-2013) i les tres sales que es trobaven a l’edifici, al número 90, i a les quals s’accedia per un mateix i espaiós vestíbul, Alex 1 i Alex 2 i Alexis, un altre local històric: inaugurat l’any 1954, va passar a convertir-se en un dels emblemes del Círculo A; tots aquests cines, inesborrable història viva d’aquesta ciutat que a poc a poc es queda sense sales per projectar pel·lícules, o almenys tal com hem entès les sales fins ara.