'Los colores del incendio': una venjança d’entreguerres

Adaptació de la segona novel·la de la trilogia d’entreguerres de Pierre Lemaitre, Los colors de l’incendi té molts ingredients de la narrativa de l’escriptor francès, però li falta alguna cosa per aconseguir la seva aroma, la seva atmosfera, malgrat que el mateix Lemaitre firma el guió i els diàlegs. El seu director, el també actor Clovis Cornillac –que ha transitat més la comèdia que el drama, sent l’irreductible gal Astérix a Astérix en els Jocs Olímpics–, es perd un tant als laberints de l’ambiciosa trama, i quan troba el to, ho fa massa amable i transparent.

Emmarcada entre els efectes de la crisi econòmica mundial de 1928 i l’arribada de Hitler al poder a l’Alemanya de 1934, la pel·lícula se centra en una història de lícita venjança, la perpetrada per l’hereva d’un imperi financer contra aquells que la van arruïnar. El film s’obre amb un llarg pla-seqüència per la mansió de la família destinat a mostrar la magnificència de les seves possessions. És el funeral del pare de la protagonista, però registra també l’intent de suïcidi del seu petit fill. Venjança, passió per la música lírica, la història de la cantant Solange, corrupció bancària, ambicions industrials, complots i xantatges.