Pantoja demostra al Sant Jordi que ningú podrà amb ella

V a sortir lluint un somriure imperial en el qual, només per un instant, es va endevinar el gest commogut. N’hi havia per a això i per a molt més, en vista d’aquest públic que, més que aplaudir-lo, li estava dient que era allà amb ella, al seu costat, tancant files, inassequible al temporal i a les males llengües. Ningú va a poder amb Isabel Pantoja, l’artista que es riu del mort i de qui el vetlla, que es menja l’escenari i la vida, i que dissabte, al Palau Sant Jordi, es va bolcar en un conscienciós recital d’agraïment. "A Déu, per complir aquells 50 anys en un escenari, als que sou aquí i als que ja no hi són, i que són a dalt i em continuen veient i sentint", va dir.

El poder vocal el va insinuar ja en el tema d’obertura, Embrujà por tu querer, una d’aquestes coplas de la seva primera etapa, de Solano i León, que recollirà, amb nous arranjaments (disruptius refilets rítmics), al seu anunciat nou àlbum. Que sortirà "aproximadament al gener", va dir amb rara imprecisió. "¡Ara mateix surt!". El Sant Jordi, en un format de dos terços del recinte (escenari avançat), del qual es van ocupar una mica més de tres quartes parts. I en escena, la diva, amb la seva col·lecció de vestits rutilants, acompanyada per una àmplia orquestra (una setantena de músics) i un frondós cor (deu més), amb direcció de Carlos Checa.

Amb nom i cognom

Allà teníem Isabel Pantoja, lluint el seu nom i el seu cognom, en lletres ben grans, com a fons d’escenari perquè ningú se’ns confongués, i confessant-se tocada pel viatge en el temps que s’havia imposat. "Estic molt emocionada, ho sento", va deixar anar en aquest tram inicial basat en les cançons dels seus anys juvenils, com la primera que va gravar, Tené compasión de mí, així com Fue por tu voz i Esta pena mía. Peces, algunes, reduïdes a esbossos, però en les quals tot va fluir. "Si em poso a cantar les cançons senceres hi serem fins al 30 de desembre... ¡de l’any vinent!".

El seu catàleg li permetia la varietat de palos, i a través de la sevillana i el xotis (la graciosa El señorito, i seguint un guió d’ordre cronològic, va anar a parar ella a la impetuosa Nada, música de Paco Cepero, i d’allà a les vores melodioses i sofertes de Marinero de luces. "Un disc que no és un disc, és la meva vida". Es va encoratjar allà no només en les seves modulacions vocals, allunyant el micro i jugant amb la seva distància, també en la ganyota i el gest, donant ales a cada rima. Tot i que quan el públic es va posar dret va ser a Así fue, de Juan Gabriel, llarga i serpentejant.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Isabel Pantoja sol brindar concerts generosos, i aquest aniversari de carrera va resultar oceànic, amb més de 60 cançons interpretades o citades. Un festival per al coneixedor de la seva obra, que va poder seguir la seva evolució disc a disc, evitant aquesta vegada els blocs temàtics, a través de la cançó amb migjorn, la picada d’ullet a Miami (la seva etapa noventera) i, d’allà, al bolero a veu i piano (Dos gardenias, Perfidia), i és clar, la copla clàssica de Yo soy esa, La zarzamora i un pessic d’Ojos verdes. I la nadala de Los peces en el río. I un parell de sorpreses que ofereix el nou àlbum, Mi amigo i Quisiera decir ¡no!, peces que un dia va fer seves Rocío Jurado, i en què es va veure una llàgrima recorrent-li la galta.

Material sensible invocat amb poder, estirant el repertori a plaer fins a les tres hores. "¿Esteu bé? ¡demostreu-ho!", va inquirir amb dots de comandament. Indomable Pantoja, de qui tantes vegades el món s’oblida que pertany a una rara estirp d’artista, amb totes les conseqüències.