La ‘rom-com’ més atípica

És una gran notícia que l’any es tanqui amb l’estrena d’una pel·lícula tan extraordinària com Fallen leaves. Ho és tant per als espectadors familiaritzats amb el cine del director finlandès Aki Kaurismäki (Un home sense passat) com per als que tinguin la sort de descobrir-lo per primera vegada. La seva sorpresa serà gran.

És una gran notícia perquè no hi ha tantes ocasions avui de trobar-se amb una pel·lícula tan personal, tan pura, tan allunyada de tendències (estètiques, temàtiques, fins i tot emocionals) i tan fora del temps –en el millor dels sentits– com aquesta. També tan capaç de mostrar-se enamorada del cine (la sala, les marquesines i l’entrada del cine, punt de trobada amb l’altre, són part important d’aquesta història) sense caure en la nostàlgia de saldo, incorporant les referències amb una barra deliciosa: els comentaris a propòsit de Los muertos no mueren, de Jim Jarmusch, són impagables. Sobre el flirteig (bonic, de fons tristoi, assenyalat per una adversitat chaplinesca) entre una empleada de supermercat i un obrer de la construcció alcohòlic, Fallen leaves està posada en escena i planificada amb mestria, amb un ús espectacular del color. Està tocada per un sentit de l’humor únic i minimalista. I captura la realitat sense tesi ni explicacions (la precarietat, l’alcoholisme, la classe), tots aquests trets essencials de Kaurismäki. Fallen leaves és la comèdia romàntica més atípica i bonica que ha donat el cine recent.