Els fantasmes de l’Àfrica

L es destinacions d’un jove bielorús que s’allista a la Legió Francesa i un líder guerriller nigerià convergeixen en el primer llargmetratge de Giacomo Abbruzzese, que reflexiona sobre els efectes de la presència industrial i militar d’Europa a l’Àfrica sense excessives subtileses –els seus personatges són més aviat símbols que gent de carn i os– però sí amb una lògica onírica i fantasmagòrica. Descobrir les intencions argumentals de la pel·lícula exigeix cert treball per part de l’espectador, ja que Abbruzzesse les envolta deliberadament de misteri i perquè des del principi queda clar que la disciplina narrativa li importa menys que proporcionar-nos una experiència seductora i hipnòtica, una cosa que aconsegueix en bona part gràcies a la intrèpida cinematografia, l’aclaparadora banda sonora a càrrec de Vitalic i la captivadora interpretació de l’alemany Franz Rogowski.

Al veure Disco Boy resulta inevitable recordar les pel·lícules de Claire Denis –especialment la magnífica Beau Travail (1999)– a causa del seu interès en l’herència del postcolonialisme, el seu virtuosisme visual, la sensualitat que transmet a través del seu retrat dels cossos i la seva laxíssima relació amb les convencions narratives; de fet, les similituds són tantes que van més enllà del que entenem com a homenatge. Posats a copiar, això sí, tan important és fer-ho dels models adequats com –sobretot– fer-ho bé, i Disco Boy compleix els dos requisits.