La poesia no és tan complicada

"Fa 55 anys que sento que la poesia es ven poc. Si no es vengués no continuaríem aquí", somriu davant l’obvietat Jesús García Sánchez, més conegut com a Chus Visor, amb l’aval de dirigir una editorial independent durant més de mig segle i haver publicat més de 1.000 títols de poesia, anomenada Visor. "És una tonteria dir jo no llegeixo poesia perquè no l’entenc. A Joan Margarit se l’entén", diu rotund, sobre el desaparegut i popular premi Cervantes. "Hi ha molt prejudici que la poesia és un gènere complicat", coincideix Elena Medel, poeta que aquest 2024 farà dues dècades que va fundar La Bella Varsovia, petita editorial comprada per Anagrama fa dos anys, que la va mantenir al capdavant. "En el meu cas –apunta–, després d’una primera etapa molt amateur i una altra de consolidació, vaig aconseguir que el projecte fos sostenible. Tot i que no generava beneficis, es mantenia".

En contra del que es creu, la poesia es ven i es llegeix, coincideixen. És un lector minoritari, sí, però és molt fidel. "Ho veus a les fires. La gent ve i et compra perquè es fia del que publiques. És gairebé una militància", afirma Medel. També ho opina Josep Lluch, editor de Proa, que té un catàleg que inclou Margarit en català. "És un lector que es manté regular, que va sovint a les llibreries i llegeix altres tipus de llibres. És gent de totes les generacions", diu Lluch, que publica uns sis llibres a l’any de poesia, entre aquests els guanyadors del premi Carles Riba (l’última, Mireia Calafell).

"La gent que llegeix poesia ho fa tot l’any. Amb la pandèmia no deixem de vendre –confirma Chus Visor, que sol llançar uns 50 títols a l’any a més d’altres tantes reedicions–. Sempre ha tingut un públic petit, però més o menys estable i suficient perquè es mantingui la quantitat d’editorials que publiquen poesia. ¿Qui diu que no es ven?".

Són tres dels segells que cal tenir en compte en el mapa d’editors espanyols. No són pocs i es mantenen. També fa anys que publiquen versos Bartleby, Hiperión, Pre-Textos, Torremozas, La Uña Rota, o les col·leccions de Lumen (a Penguin Random House) o Tusquets (a Planeta). Entre els més recents, Ultramarinos i Kriller71.

No creuen que la proliferació de festivals i recitals de poesia contribueixi especialment a ajudar el gènere. "Sempre hi ha hagut recitals. Cada dos o tres anys sembla renovar-se l’ingredient que l’acompanya: poesia amb música, poesia i escena, poesia i performance... L’ingredient apareix i desapareix; la poesia es manté", afirma Medel.

Xarxes i instapoetes

No confien tampoc gaire en les xarxes i en els instapoetes. "Fa uns sis anys en van sortir molts per les xarxes, omplien bars llegint poemes, se suposava que venien molt... però ja no en res, potser algun, però la resta estan oblidats", assegura Chus Visor, que entre els nous poetes sí que destaca Elvira Sastre. Segons Medel, "hi ha una incorporació contínua de nous noms interessants. Hi ha renovació. Alguns entren via xarxes socials, Instagram..., però són mons paral·lels, amb lectors diferents".

"En els últims anys, la tecnologia ha permès que sigui menys costós i més fàcil publicar", constata Medel. "Per a un editor, fer un llibre de poesia és barat. Si comptes a més amb ajudes institucionals, no és un negoci ruïnós", assegura Lluch. També perquè són tirades modestes. A La Bella Varsovia i a Proa són d’una mitjana de 1.500 exemplars. A Visor d’uns 1.000. "Reeditar és ràpid, en 3 o 4 dies pots reposar –apunta el seu editor–. I la venda mitjana d’un llibre és d’uns 800".

Notícies relacionades

El renaixement de Delpozo

L’acolorida Ágatha Ruiz de la Prada obre la passarel·la de Madrid

Sabina, el ‘hit’

Ara bé, el hit de Visor és, sens dubte, Ciento volando de catorce, de Joaquín Sabina, amb 250.000 exemplars des de l’any 2001, i els seus autors més venuts, amb 25 i 18 títols respectivament, són Mario Benedetti i Charles Bukowski. Lluch menciona Martí i Pol, Manuel Forcano i, per descomptat, Margarit.