Un debut incendiari

N o acostuma a ser massa prolífica la relació entre la narrativa contemporània catalana i l’escena teatral, amb honroses excepcions com el muntatge de Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà. Per això els gestors de la Beckett van caure rendits davant el projecte de l’encara estudiant Guillem Sánchez Garcia, l’adaptació de la primera novel·la de Pol Guasch, Napalm al cor (premi Anagrama 2021). La proposta ha crescut amb la dramatúrgia d’Oriol Puig Grau (Karaoke Elusia) fins a posicionar-se com un dels debuts més refrescants de la temporada, fórmula revulsiva de densitat literària.

El repte és d’altura. El llibre de Guasch planteja un cosmos d’imatges a mig camí entre la poesia i el dibuix d’escenes d’un altre món, pròxim i llunyà alhora. Un paisatge com de postguerra balcànica, cataclisme passat o pròxim, un mal tripi filmat per Tarkovski. Personatges que s’aferren a la seva llengua per no desaparèixer, que emprenen un roadtrip iniciàtic, fugida apocalíptica al més pur estil Litoral de Wajdi Mouawad, inclosa la mare finada com a equipatge. Èpica barroca amb digestió copiosa que, definitivament, no resulta gens fàcil de traslladar a escena.

Per si això no fos poc, en l’adaptació es respecta el ric llenguatge que no té res de teatral i, a més, s’elimina la primera persona del llibre. El protagonista passa a ser el públic, a qui la resta de personatges interpel·len explicant la història com un conte, i el fan partícip de les seves pròpies vivències. Aquesta pirueta dramatúrgica afegeix més dificultat a un artefacte ja per si mateix espès. El públic no té l’opció de rellegir els passatges més complexos (una cosa necessària en la novel·la), i així el muntatge avança com una piconadora, sense treva per als que coneixen el llibre i molt menys per a qui els ve de nou tot el guisat.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

L’ambientació sonora d’Enric Verdaguer aporta l’ancoratge de contemporaneïtat, mentre que l’escenografia de Judit Colomer Mascaró fuig del realisme, es configura a poc a poc amb les accions dels intèrprets fins a donar forma a un desert que és la metàfora interior dels personatges. Un planter de joves intèrprets articula la narració amb una entrega que enganxa. Joel Cojal com a Boris inquieta i sedueix alhora. Montse Morillo fa de la mare i desencadena la part més dramàtica, mentre que els tics infosos de Marc Domingo impulsen el desconcert. Per la seva banda, el pas breu però contundent de Roser Batalla aporta el grau d’experiència que tempera la primera part.

Prometedor debut de Guillem Sánchez Garcia amb un muntatge al qual es pot retreure una complexitat sense concessions però, en cap cas, la falta d’ambició i valentia.