'El monstruo de la vieja Seúl', nova promesa de Netflix: acció, història i tentacles gelatinosos

Si en els últims temps ha vist i ha aprovat El afecto del rey i Stranger things, el més probable és que l’algoritme de Netflix li ofereixi El monstruo de la vieja Seúl, un encreuament sud-coreà de drama històric amb fantasia terrorífica que la plataforma espera veure convertit en fenomen, si no tan gran com El juego del calamar, sí almenys com La gloria.

L’acció d’aquest encreuament de gèneres (a més dels esmentats, molts d’altres) es desenvolupa a Gyeongseong, l’antiga Seül, a finals de març del 1945, a només uns mesos del final de la colonització japonesa. L’insolent, envanit i, malgrat tot, encantador Jang Tae-sang (Park Seo-joon, d’Itaewon Class) és el propietari de la Casa del Tresor Daurat, la millor casa d’empenyorament de la ciutat. Se’l coneix com el Sr. Omniscient perquè sap enginyar-se-les per esbrinar-ho tot sobre tot i tothom a l’àrea de Bojeong. L’últim encàrrec que li ha caigut és trobar la cortesana Myeong-ja (Ji Woo), amant del comissari Ishikawa (Kim Do Hyun).

Com arribats del cel es creuen en el seu camí dos rastrejadors (o experts a buscar persones desaparegudes) amb experiència a Manxúria i Xangai: el vell llop Yoon Joong-won (Jo Han-chul) i la seva aguerrida filla Yoon Chae-ok (Han So-hee, estrella de Mi nombre), que estableixen amb el potentat un acord de mutu benefici. Al fons, l’ombra d’una onada de dones desaparegudes que, com el pròleg de la sèrie ja indica, podrien haver sigut convertides en subjectes de prova en l’experiment monstruós liderat pel Tinent Coronel Kato (Choi Young-joon).

Notícies relacionades

Sílvia Pérez Cruz: "Vaig cantar a la cimera progressista perquè la pau va primer"

"Que ens recomani Sánchez ens agrada i no ens agrada"

Com es pot esperar d’una ficció sud-coreana, hi ha un transvasament constant i natural entre (encara més) gèneres i tons: d’una ingènua comèdia romàntica saltem a moments de terror d’una virulència molt gràfica; del melodrama podem passar a una acció marcial que, sent honestos, podria ser més llegible, més transparent.

El director Jung Dong-yoon té més facilitat per crear moments d’horror i, sobretot, insuflar un aire d’aclaparadora èpica quan és necessari, com en cert eixelebrat pla seqüència del segon episodi, intent de remarcar una crisi en un pavelló militar. Aquesta ocasional ambició cinematogràfica fa més suportable la important inversió de temps: més d’una hora, de vegades hora k quart, dura cada episodi, com és bastant habitual amb la ficció sud-coreana.