Irvine Welsh: "Malgrat tot, a Barcelona et sents al centre del món"

¿Per què li va semblar interessant rescatar el quartet principal de ‘Trainspotting’ en la cinquantena?

Em va agradar reconstruir Begbie en El artista de la cuchilla i el final de la novel·la, en què Begbie es troba Renton en un avió, no em deixava cap altra opció. Havia d’estirar el fil. Aquest final va ser un principi.

¿Amb quin dels quatre personatges es diverteix més escrivint?

Tots quatre donen molt joc i en conjunt tenen l’avantatge que quan et canses una mica d’un, te’n vas a un altre. Estar al món i en la mentalitat de cada un d’ells és fantàstic. Si Begbie es torna boig, te’n pots anar a Spud a la recerca de calma. I així successivament.

¿Que pensarien els Renton, Sick Boy, Spud i Begbie de vint anys dels cinquantins en què s’han convertit?

Res. Quan ets jove no tens temps per pensar en la gent gran. De fet, jo continuo sense tenir temps per pensar en la gent gran. A partir dels 30 anys les persones no tenim gens d’interès.

Les vides dels protagonistes es van separar fa temps, entre ells hi ha comptes pendents i tots són elements de cura. ¿Què fa que, malgrat tot, es mantingui certa camaraderia?

Sempre t’aferres als amics de quan ets adolescent o jove. Tot i que et disgustin i hi hagi mals rotllos, són com una segona família. En aquest entorn, hi ha dues coses que funcionen com a vincle: l’experiència compartida i l’autojustificació. Cada un vol justificar la seva vida davant els altres del grup, vol que els altres estiguin com a testimonis que en la seva vida ha fet alguna cosa que valia la pena.

¿Com ha canviat Edimburg en els 30 anys que han passat des que va publicar ‘Trainspotting’?

El centre d’Edimburg s’ha convertit en una zona més rica a expenses de la resta de l’àrea metropolitana. Totes les grans ciutats estan ara dissenyades per a negocis, turisme i estudiants. L’objectiu és atraure tants congressos, turistes i estudiants com sigui possible. Les ciutats ja no són llocs per a la gent que hi viu, sinó per a persones que hi passen un període, siguin dies, setmanes o mesos. És així a escala general.

A ‘Señalado por la muerte’, Renton exposa que li encanta Barcelona, per turística i gentrificada que sigui. ¿Ho comparteix?

Amén. És un lloc formidable des del port fins al Tibidabo. T’hi sents al centre del món i no hi ha gaires ciutats ara mateix que et facin sentir així. Ja sé que molta gent diu que s’ha fet malbé. Vale, ho entenc, però continua tenint moltíssima màgia.

¿Les persones poden canviar o només dissimular el seu costat fumut?

És molt difícil canviar. Els personatges de Señalado por la muerte intenten convertir-se en versions millors d’ells mateixos, tot i que el seu fons no el poden canviar.

¿Ha intentat oferir-los una espècie de redempció, disculpi el clixé?

Els he ofert una evolució, perquè els lectors necessiten canvis per mantenir l’interès per uns personatges. Per molta foscor que hi hagi en ells, tenen punts de llum que faciliten l’enganxament.

Begbie funciona com a sàtira del món de l’art, ¿no?

Sens dubte. A més de creatiu també és... diguem que una mica destructiu. Com els anarquistes. Un acte de destrucció també és un acte de creativitat en mans de Begbie. Em permet explorar d’una manera que em sembla molt divertida la fascinació que molts pijos estableixen pels artistes salvatges de classe treballadora.

¿Sick Boy també és una sàtira, en el seu cas del ‘fucker’?

El personatge va molt més enllà d’aquest punt. La meva teoria és que vol ser una dona. Ell entén que les dones són un gènere superior als homes i aquest és el motor per a les seves accions.

Renton ha passat de fan d’Iggy Pop a representant de discjòqueis. ¿Reflecteix l’evolució del seu gust musical la seva pròpia?

Suposo que sí. Tot i que jo mai seria mànager de discjòqueis, feina que em sembla bastant espantosa. Li vaig donar aquesta feina per fer-li una putada: l’home que esperava ser creatiu acaba al servei de gent creativa. Jo vaig estar molt immers en la música electrònica i encara ho estic bastant. Evidentment ja no vaig a tantes raves com abans, però m’he quedat una mica allà enganxat perquè m’encanta la vida dels clubs. És una força que dona molta energia a la meva vida. A més, fa poc vaig crear el segell discogràfic Jack Said What.

¿De veritat ‘Señalado por la muerte’ és el final de la saga ‘Trainspotting’?

No crec que em vingui de gust escriure una novel·la amb els personatges encara més grans. Però potser recuperar coses del seu passat podria ser atractiu. En realitat no en tinc ni idea. Mai sé què escriuré fins que em poso a escriure.

¿Què creu que va aportar ‘Trainspotting’ a la literatura britànica?

Crec que vaig ser el primer a la Gran Bretanya que va escriure sobre el col·lapse de la feina fixa i el naixement d’un altre món. Trainspotting parla de com la gent s’enfronta a la vida sense una ocupació segura. Aquest canvi va ser brutal per a la classe treballadora i per tant per a tota la societat.

En el relat final de ‘Trainspotting’ la colla d’Edimburg va a Londres per vendre una partida d’heroïna i la seva coartada és l’assistència a un concert de The Pogues, el cantant del qual, Shane MacGowan, va morir el 30 de novembre. ¿El va afectar la seva mort?

Va ser un cop molt dur. En l’era punk teníem els mateixos amics a Londres. I a principis dels anys 2000 ens vam traslladar a Dublín alhora i vam reconnectar allà. Vaig pensar a penjar algunes fotografies nostres a Instagram, però la majoria de les fotos que tenim junts són en un rotllo molt de festa i no em va semblar un bon tribut per a un escriptor de cançons genial. Popularment es té una imatge maleïda de Shane a causa de la beguda i les drogues, però el cert és que era una persona molt positiva i inspiradora.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

¿Què van significar per a vostè The Pogues als anys 80?

En vaig ser molt fan. Entre la mort del punk i el naixement de l’acid house gairebé tota la música va ser merda. Van ser anys horrorosos sota el Govern de Thatcher. Però allà hi havia Shane i The Pogues.