Una animació de to estrany

P ablo Berger, director de Torremolinos 73 (2003) i Blancaneu (2012) i amo d’una de les filmografies més originals que ha donat el cine espanyol de les últimes dècades, ha debutat en l’animació amb Robot Dreams (2023). Programada a Cannes i premiada al prestigiós festival de cine d’animació d’Annecy, s’inspira en la novel·la gràfica homònima de Sara Varon i gira entorn de la relació entre un gos i un robot. És una pel·lícula bonica. Tècnicament és impecable, els personatges tenen carisma i el retrat de Nova York en els 80, lloc i època en els quals es produeix la història, és una preciositat. Destaquen també els passatges més lliures i onírics, amb menció especial al número musical que remet (com altres idees de la pel·lícula) a El màgic d’Oz, l’enginy i l’emoció amb els quals s’incorpora al relat la cançó, September d’Earth, Wind & Fire, i la capacitat de Berger, també autor del guió, d’explicar la història i commoure sense haver de recórrer al text (és una pel·lícula sense diàlegs). No obstant, és una proposta amb un to estrany. Tot i que és impossible no rendir-se a la seva bellesa i a la mestria de diverses escenes, costa entendre a qui va dirigida: és massa infantil per a un públic adult i massa trista per a un públic infantil. No obstant, potser és precisament aquest to estrany un altre dels atractius d’una pel·lícula que troba l’encant i l’emoció en l’inesperat. n