El fabulós cas de l’‘Hotel Splendide’, i els edificis contenidors d’històries

Des Moines és a Iowa, en algun lloc del profund Oest Mitjà nord-americà, aquest lloc que, des d’aquí, imaginem ple de diners –els encantadors cafès amb reservats–, gasolineres més o menys solitàries, i pobles d’un únic carrer comercial en el qual no hi ha manera que els comerços competeixin entre ells perquè amb prou feines n’hi ha un de cada. I, si decideixes acompanyar Bryson en el seu viatge –un viatge que reviu aquells que feia en la seva infància amb la seva família, durant els estius, en el cotxe del seu pare, un periodista esportiu que no li agradava pagar per res–, acabes visitant pràcticament cada un d’ells. Per a això abans has d’aconseguir un exemplar de ‘The Lost Continent’, el llibre en qüestió, titulat a Espanya ¡Menuda América! i publicat per Mondadori el 1994.

A més de cambreres, i motels –els motels són, en realitat, l’autèntic protagonista de la història, ells i el passat de Bryson, la mateixa idea del viatge com a element fonamental de la cultura nord-americana–, a ‘The Lost Continent’ apareixen museus d’escriptors. O, més aviat, ciutats per complet entregades als escriptors que van néixer o hi van créixer. Passa amb Mark Twain a Hartford (Nova York), i amb William Faulkner a Oxford (Mississipí). Tot i que el museu que més crida l’atenció de tots els que Bryson visita és el museu de cases de Henry Ford. Oh, el Henry Ford Museum no conté únicament cases, també conté l’últim alè de Thomas Edison i la limusina en la qual va ser assassinat John Fitzgerald Kennedy.

Impactat, Bryson passeja entre les vuit cases que Ford va fer traslladar a l’enorme jardí del seu museu –les va fer desmuntar, peça a peça, no són rèpliques sinó les cases originals–, entre les quals es troben la de l’esmentat Edison –amb qui estava especialment obsessionat–, Harvey Firestone –el fabricant de pneumàtics– i George Washington –el primer president dels Estats Units–, i el lector ho fa amb ell, preguntant-se de quina manera els llocs en els quals vivim, o pels quals passem, contenen, per sempre, part de la nostra història, i de quina manera pot aquesta història compartir-se. Ludwig Bemelmans, el genial escriptor austrohongarès, ho tenia clar. Res com convertir-los en protagonistes d’un llibre.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

En el fabulós Hotel Splendide (Gatopardo Ediciones), Bemelmans reviu les seves peripècies com a cambrer en el luxós Ritz de Nova York, i ho fa en una època –la prèvia al crac del 29– en què tot era fast i opulència, i, per descomptat, absurdes situacions entre, no únicament tot tipus de sofisticats i de vegades monstruosos clients –marquesos baixets i grassos que fan olor de caixes de caramel i calcen talons; una parella de rics amb aspecte de dos vells gripaus que es posessin, cada vegada, en una fulla de nenúfar diferent–, sinó també els seus treballadors. Hi ha maitres, mags, cambrers en extrem pacients, músics, dibuixants i ambiciosos rentaplats que poden arribar a retirar-se si juguen les seves cartes com cal.

Com Nathanael West, l’autor de l’imprescindible ‘El día de la langosta’ –que va començar a escriure a la recepció del Kenmore Hall, mentre atenia el taulell–, Bemelmans va néixer el 1898, i va morir el 1962, havent sigut, sobretot, allò que ja és el seu personatge al fictici hotel Splendide: un bon dibuixant. I, tot i que se’l recorda pels seus llibres infantils –en concret, per una sèrie protagonitzada per una nena anomenada com la seva dona, Madeline–, va escriure un bon grapat de llibres de memòries –‘Small Beer’, ‘At Your Service’, ‘Hotel Bemelmans’–, també il·lustrats per ell, en els quals no només es va explicar a si mateix sinó a tot aquell que hi va coincidir en aquest contenidor d’històries creuades: l’hotel, qualsevol hotel, o millor, un en el qual només cap la diversió, i l’absurd.