Mor Concha Velasco als 84 anys, l’eterna noia ie-ie

Val·lisoletana, nascuda el 1939, Concha Velasco, durant anys ‘Conchita’ Velasco, ha mort aquest dissabte als 84 anys a l’Hospital Puerta de Hierro de Majadahonda (Madrid) «a conseqüència d’una complicació en la seva malaltia», ha explicat la família en un comunicat. La capella ardent de l’artista s’instal·larà avui al teatre La Latina de Madrid a partir de les 13.30 hores.

A l’estiu del 2021 la salut de l’artista es va deteriorar dràsticament i els seus fills van decidir el març del 2022 traslladar-la a una residència. El desembre d’aquell any va haver de ser ingressada a l’hospital, amb problemes d’aparell digestiu, fetge i artritis. Va tenir un limfoma el 2014 que la va mantenir apartada dels escenaris durant mesos i finalment se’n va retirar als 81 anys.

Velasco és un dels millors exemples del trànsit intel·ligent que algunes actrius i actors van fer del cine que els va tocar fer en la primera època de les seves carreres al que va sorgir a Espanya amb el final de la dictadura. Com José Sacristán, Alfredo Landa i José Luis López Vázquez, il·lustra aquest pas de les comèdies adotzenades dels anys 50 i 60, avui dignes d’estudis sociològics, però cinematogràficament raquítiques, al cine d’autors com Carlos Saura, Jaime de Armiñán o Pedro Olea.

Precisament amb aquest últim va començar a despuntar com a actriu madura, ideal per a personatges sotmesos a les lleis inflexibles del melodrama. Olea la va dirigir a ‘Tormento’ (1974) i un dels millors treballs de Velasco, o almenys un film clau en la seva trajectòria, ‘Pim, pam, pum… ¡fuego!’ (1975), on va donar vida a una corista de la postguerra espanyola que es converteix en amant d’un estraperlista i s’enamora d’un membre dels maquis.

Ballarina de flamenc

Abans, Velasco havia sigut ballarina: flamenc amb Manolo Caracol, dansa a l’Òpera de la Corunya i corista en els espectacles de revista de Celia Gámez. El seu debut en el cine va arribar el 1955 amb un petit paper a ‘La reina mora’, una peça dels germans Álvarez Quintero ambientada a Sevilla en plena Fira d’abril. Va arribar al protagonisme, i l’estrellat, tres anys després amb ‘Las chicas de la Cruz Roja’, comèdia costumista amb intencions de resultar moderna i ‘espurnejant’, molt pròpia de les produccions de Pedro Masó.

Va ser la primera trobada de Velasco amb Tony Leblanc, actor amb qui formaria parella a ‘El día de los enamorados’ (1959), ‘Los tramposos’ (1959), ‘Amor bajo cero’ (1960) i ‘Sabían demasiado’ (1962), entre altres títols d’innegable èxit en taquilla. Velasco valia per al Madrid castís de ‘La verbena de la Paloma’ (1963) tant com per al vodevil de ‘Casi un caballero’ (1964) o el ‘landisme’ del díptic ‘El arte de no casarse’ i ‘El arte de casarse’, totes dues del 1966. Havia intervingut en una altra de les pel·lícules corals característiques de l’època, ‘Historias de la televisión’ (1965), amb tot l’‘star-system’ habitual d’aquella comèdia espanyola: Leblanc, Velasco, Landa, López Vázquez, Gracita Morales, Rafaela Aparicio i Antonio Ozores. No només va triomfar a les sales: Velasco interpretava en aquesta pel·lícula la cançó ‘Chica ye-ye’, que la va definir a ella i a tota una generació amb l’objecte d’una modernitat pop que no arribava.

Va ser parella de Manolo Escobar a ‘Pero… ¿en qué país vivimos?’ (1967), un film que explotava la febre dels concursos televisius, i a la mateixa televisió –en el clàssic ‘Estudio 1’– va aparèixer en una versió del ‘Don Juan Tenorio’ (1966). ‘Las que tienen que servir’ (1967), en què va interpretar una serventa extremenya a casa d’uns nord-americans rics, va ser un altre dels seus ‘hits’. Potser estava més còmoda o no en aquells papers, però el cert és que, vistes avui les seves interpretacions, complia amb escreix amb personatges no reduccionistes, sinó el següent. Engrossim la llista amb propostes gairebé psicotròpiques com, de nou amb Leblanc, ‘Una vez al año, ser hippy no hace daño’ (1969), un film estrenat ni més ni menys que el mateix any d’‘Easy rider’ i de l’assassinat de Sharon Tate pel clan Manson.

José Luis Sáenz de Heredia, Pedro Lazaga, José María Forqué, Mariano Ozores i Javier Aguirre van ser els seus directors habituals. Després de la trobada amb Olea va arribar un cine o més compromès o fins i tot més arriscat formalment i narrativament, com el cas de ‘Yo creo que…’ (1975), d’Antonio Artero. ‘Las bodas de Blanca’ (1975), del sempre corrosiu Francisco Regueiro, va ser un altre intent aconseguit de trencar lligams amb els personatges del passat, així com ‘Mi mujer es muy decente, dentro de lo que cabe’, en què el director, Antonio Drove, va intentar capgirar aquell estil rupestre de comèdia.

Notícies relacionades

Concha Velasco emociona a Mèrida

Concha Velasco, ingressada després d’empitjorar la seva salut

Va sorgir llavors una altra actriu, més completa, més segura també de si mateixa: ‘Les llargues vacances del 36’ (1976), ‘La colmena’ (1982), el seu paper de Teresa de Jesús a la sèrie homònima realitzada per Josefina Molina el 1984, ‘La hora bruja’ (1985), ‘Más allá del jardín’ (1996) –el seu retrobament amb Olea– o ‘París-Tombuctú’ (1999), primera i tardana col·laboració amb Luis García Berlanga.

La seva última comesa va ser al film de terror ‘Malasaña 2’ (2020). Va ser bastant present a la televisió de l’última dècada amb sèries com ‘Las chicas de oro’, ‘Hospital central’, ‘Velvet’ i ‘Las chicas del cable’. El 2012 se li va concedir el Goya d’Honor i ha guanyat diversos premis Max i Fotogramas de Plata per cine, teatre i espectacles musicals com la versió de ‘Hello Dolly’ que va estrenar el 2001 al Teatre Calderón de Madrid.