Antonio Díaz, un somiador amb els peus a terra

---

Si alguna cosa ha demostrat Antonio Díaz Cascajosa (Barcelona, 1986) és que ‘Nada es imposible’, com diu el títol del xou amb què continua triomfant a Barcelona després de diverses temporades. No només en la màgia res li sembla insuperable, sinó en la vida i en el difícil món del ‘show business’. L’artista i empresari s’ha guanyat a pols el títol de Català de l’Any per la tenacitat, l’atreviment i aquesta enorme connexió amb el públic, a qui anima a somiar. Fa anys que treballa molt, combinant ambició i seny i una carrerassa que l’ha portat de Badia del Vallès a Broadway, on va triomfar aquest estiu. Els somnis són com amb la inspiració, no n’hi ha prou de tenir-los, cal treballar-los.

Va créixer en el si d’una família humil originària de Múrcia per part del seu pare, el Jesús, ‘el Pichi’, mort aquest any, i de Sevilla per part de la Nieves, la seva mare. A diferència dels germans grans, un metge oftalmòleg, l’altra fisioterapeuta, a l’Antonio més que la salut el que li va interessar va ser la ment. Desafiar-la amb la màgia va ser un joc que es va convertir en la seva raó de ser. La seva història és de pel·lícula i aviat la veurem al cine amb un documental que estrenarà el 2024.

L’Antonio va descobrir l’il·lusionisme gràcies a un veí del barri de Badia que vivia molt a prop de casa seva: Adolfo Márquez. Feia trucs per amor a l’art i el va deixar impressionat sent un nen de quatre anys o una mica més gran quan l’Adolfo li va treure una moneda de l’orella: va quedar fascinat. Márquez li va ensenyar a moure les mans, a amagar les cartes, les monedes, a fer realitat coses impossibles en aquell barri de blocs de formigó del desenvolupisme franquista. «Aprenia molt ràpid i se li donava bé tot. ¡També en els escacs era un crac, com el seu pare!», recorda aquest mag amateur i autodidacte. Tot i que l’Antonio també va jugar al futbol i a la petanca, estès esport molt popular a Badia, la màgia li va robar el cor.

Un nen especial

Practicava ‘non stop’. Avui diríem que era un nen hiperactiu. «Sempre tenia les mans ocupades practicant amb alguna cosa», comenta Eva Menor, alcaldessa de Badia des del 2009 i amiga des de la infància, que hi va coincidir en un grup de teatre amateur a l’auditori que des d’aquest any porta el nom d’Antonio Díaz. «Sempre va ser un nen especial, molt creatiu, una mica seriot i tímid, però simpàtic», comenta. Per a ella, tant l’Antonio com l’exblaugrana Sergi Busquets, un altre fill il·lustre de Badia, són exemples de l’esperit de superació d’aquesta ciutat dormitori estigmatitzada als anys 80 per l’atur, la pobresa i la drogoaddicció.

«El llenguatge positiu de l’Antonio a ‘Nada es imposible’ té a veure amb aquesta rebel·lia dels que creixen a Badia perquè des de fora tots pensen que en aquest entorn no és possible créixer». I assenyala que molts se senten orgullosos que algú com l’Antonio sigui Català de l’Any. «Malgrat haver nascut aquí continua havent-hi persones estigmatitzades per l’entorn i per no tenir cognoms catalans». Per a ella, el reconeixement d’EL PERIÓDICO a algú que prové del municipi menys independentista de Catalunya segons les últimes eleccions diu molt. «A Catalunya hi vivim moltes persones, de moltes maneres i amb molt orgull», ressalta. L’Antonio sempre s’ha sentit català i culer, per alguna cosa té a Barcelona el seu teatre i no a Madrid.

Tots els que el coneixen en destaquen el perfeccionisme i les ganes de perseverar. En això no ha canviat. De petit, a tots els esdeveniments de màgia l'acompanyava el seu primer mestre i la Nieves, una mare que es va armar de paciència per seguir l’evolució del benjamí de la família. L’Adolfo, la Nieves i la futura estrella de l’il·lusionisme anaven amb autobús d’aquí cap allà, tant per veure actuacions com per participar en concursos. El primer va ser al Teatre La Faràndula de Sabadell, però l’Antonio no conserva el trofeu de vidre del primer premi perquè tot just abandonar el recinte l’hi va regalar al seu professor. Era la seva manera d’agrair-li tot el que li havia donat algú a qui en el dia d’avui encara denomina «el meu gran mestre».

D’entre tots els consells que li va donar Márquez en destaca un de clau: «El primer que has de fer quan surts a escena és captar l’atenció del públic. Després, encara que facis tonteries tot sortirà bé, ja ho veuràs», rememora el seu entranyable mentor. Amb això en ment, l’Antonio va debutar al Llantiol als 17 anys i va aconseguir el seu primer contracte. Tot i així, conscient del repte que suposa sortir a escena, es va matricular a l’Institut del Teatre, on va conèixer dues persones amb qui va fundar la Companyia Abozzi, la seva primera empresa.

Del teatre a la tele

El 2008 van obtenir el premi Nacional de Màgia amb ‘Sueños’, que va seduir el jurat amb una proposta que combinava innovació, humor i musica amb un fil argumental. ‘La noche Abbozzi’ va ser l’altre espectacle que van fer junts abans que l’Antonio realitzés el seu primer xou com a protagonista únic: ‘La asombrosa historia de Mr. Snow’ (2009). I el 2013 va arribar ‘La grann ilusión’, un espectacle que va saltar del Teatre Borràs al Coliseum. L’èxit va coincidir amb un altre: el d’‘El Mago Pop’, un programa d’il·lusionisme de Discovery Max que va connectar amb audiències en més de 150 països.

El 2021 va ampliar el seu estrellat internacional arribant a 192 països amb la versió espanyola del programa de Netflix ‘Magic for humans’, produïda per Mediapro. A TV-3 també va triomfar amb ‘Res és impossible’, que va ser líder d’audiència durant quatre estius consecutius. Amb el seu estil desenfadat i pop s’ha convertit en l’il·lusionista europeu més versàtil i sorprenent. Seguint els passos dels seus herois de la màgia, els internacionals Houdini i David Copperfield i el català Mag Lari, el Mago Pop ha fet realitat el seu somni i no només s’ha convertit en l’il·lusionista europeu més taquiller sinó que ha deixat parades brillants ments com Stephen Hawkins, la sofisticada Victoria Beckham o Nick Mason, el bateria de Pink Floyd.

Mag de les finances

Aviat va entendre l’aritmètica del món de l’espectacle i, en una jugada que va sorprendre tothom, el 2019 va adquirir el Teatre Victòria, la històrica sala que havia pertangut a TresXTres, productor d’històriques companyies catalanes com Dagoll Dagom i Tricicle. «Això va suposar un risc molt gran, va haver de recórrer als bancs per poder fer l’operació», recorda el seu cosí Antonio Díaz, economista murcià que li porta els temes financers. Es diuen igual en honor al seu avi, però són molt diferents. «L’Antonio decideix on inverteix en temes de teatre perquè és el seu món. Jo l’aconsello més en el tema immobiliari i sobre la resta de coses que no paren de proposar-li».

El Mago Pop en té sempre l’última paraula però es deixa aconsellar», apunta. És meitat artista i meitat empresari. Per ara brilla en les dues facetes. «La idea de comprar un teatre a Branson, els Estats Units, va ser seva. També la d’anar a Broadway malgrat el risc que suposava tot allò». Segons el seu cosí, té olfacte per als negocis i, sobretot, cap. «No malgasta i inverteix el que té. El teatre és la seva vida». Actualment compta amb un equip d’unes 120 persones entre treballadors fixos i autònoms.

Notícies relacionades

François Villon, el poeta criminal que fascina amb els seus versos

Assassinat en el Renaixement

El seu director financer destaca que el Mago Pop és una persona és senzilla, a qui no li fascina acumular cotxes cars, joies o roba de marca. «Li agrada viatjar però també disfruta passant temps amb la família o amb amics». Li encanta tocar la guitarra i veure capítols de ‘Friends’, la seva sèrie favorita, que veu en versió original per millorar el seu anglès. La seva altra passió, a part de la màgia, és el Barça i l’equip murcià Club Esportiu Cieza perquè les arrels familiars continuen lligades a aquesta terra. Va invertir-hi quan era a Preferent i la temporada passada va pujar a Tercera. Al maig esperen arribar als ‘play-off’ i pujar a Segona. Sembla que tot el que toca es converteix en or. «L’Antonio sempre ha pensat en gran», assenyala el seu cosí. Però sense equilibri financer en les seves societats no hi hauria màgia.

Per al Mago Pop el que és important és tenir somnis. Ell els ha convertit en realitat.