¿La ficció audiovisual s’ha pres seriosament el canvi climàtic?

Però el que el 2004 podia semblar l’inversemblant deliri del cineasta que millor ha destruït la Terra, des d’‘Independence day’ (1995) fins a ‘Moonfall’ (2021), avui és gairebé cine documental: només cal veure, en els informatius o a les xarxes socials, les esfereïdores imatges dels desastres climatològics que assolen el planeta amb freqüència cada vegada més alarmant.

Potser és ‘El dia de demà’ la pel·lícula en què s’ha tractat el canvi climàtic de manera menys prejutjada, amb permís, potser, del seu ‘exploit’ més reconegut, la demencial ‘Geostorm’ (2018), opera prima del guionista de capçalera d’Emmerich, Dean Devlin, en la qual onades, tornados i calamarses de dimensions bíbliques esborren ciutats senceres de la faç de la Terra. En qualsevol cas, i des de sempre, el cine de gènere ha sabut reflectir com cap altre les crisis socials a què s’ha hagut d’enfrontar la humanitat al llarg de la història, així com la seva manera d’assumir l’apocalipsi: la por de l’hecatombe nuclear, l’efecte letal de les pandèmies i, per descomptat, l’irreversible desastre mediambiental a què es veu abocat el planeta, sigui a causa del canvi climàtic o de la sobreexplotació dels seus recursos, que, d’alguna manera, vindria a ser el mateix. 

Més enllà del film d’Emmerich, no abunden les ficcions audiovisuals l’eix temàtic de les quals –i principal raó de ser– sigui el canvi climàtic. Una altra rara excepció seria la dolorosa sàtira ‘No mires arriba’ (Adam McKay, 2021), amb un meteorit ignorat per tots que és una metàfora del canvi climàtic i els seus efectes derivats. Sí que hi ha, en canvi, nombrosos títols en què la crisi mediambiental és el context imprescindible del relat, gairebé sempre des d’una perspectiva catastrofista, distòpica, desesperançada, mai des de la normalitat de la vida quotidiana, possiblement l’assignatura pendent del cine actual en contraposició a les sèries: parlar del tema de manera naturalista, com una cosa que avui ens toca viure i patir: la falta d’aigua, la calor extrema, la manca de recursos i, també, les possibles solucions a la crisi. No tot ha de ser tragèdia i foscor.

Vida vegetal i demografia

En les albors dels anys 70, en plena explosió dels primers moviments ecologistes, la fascinant ‘Naus misterioses’ (Douglas Trumbull, 1972) es desenvolupava a bord d’una nau especial-hivernacle que conservava l’únic vestigi de vida vegetal després que tota la flora hagués desaparegut del planeta. Molt més fúnebre i visionària resultava ‘Cuando el destino nos alcance’ (Richard Fleischer, 1973), que transcorria en una Nova York del 2022 assolada per la contaminació i la calor extrema. El film, el final del qual revelava una veritat ominosa sobre l’origen del menjar processat que alimenta la població, era una poderosa denúncia del creixement demogràfic descontrolat en un planeta amb recursos limitats.

Ja en els 80, el clàssic ‘Blade runner’ (Ridley Scott, 1982) s’ambientava en un Los Angeles que, el 2019, malvivia sota una pluja perpètua, fosca, gairebé amniòtica, sense gairebé llum del sol. Tot i que va ser la seva magnífica seqüela, ‘Blade runner 2049’ (Denis Villeneuve, 2017) la que mostraria un dramàtic glossari del que vindrà: la mateixa Los Angeles plujosa i superpoblada, protegida per dics gegants a causa de l’augment del nivell del mar; i San Diego convertida en abocador gegant dels incontrolats residus industrials generats per una humanitat sense nord. 

Sent per damunt de tot una preciosa història d’amor més enllà del temps entre un petit robot i la seva mare humana, ‘A. I.: Artificial Intelligence’ (Steven Spielberg, 2001), és també una seriosa advertència sobre les conseqüències del desglaç dels casquets polars a causa de l’efecte hivernacle, amb escenes tan impactants com la de Manhattan sota les aigües amb les Torres Bessones encara dretes. Tot i que de mons arrasats per la crescuda dels mars, la mostra definitiva és ‘Waterworld’ (Kevin Reynolds, 1995) superproducció maleïda pel seu catastròfic fracàs en taquilla, però que va preveure, en forma de (molt reivindicable) ‘western’ distòpic, com podria ser una nova civilització forçosament aquàtica.

Agricultura agonitzant

El canvi climàtic es filtra també entre les escletxes quàntiques d’‘Interstellar’ (Christopher Nolan, 2014). Ambientada el 2067, la Terra és terra erma a causa de la sequera i les tempestes de pols, i l’agricultura agonitza, cosa que obliga la humanitat a buscar un planeta on viure. El mateix que ‘Wall·E’ (Andrew Stanton, 2008), gran faula animada en la qual el planeta s’ha convertit en un abocador insalubre i inhabitable, atapeït de desaprofitaments tòxics i sense vida animal ni vegetal.

La llista de títols que dibuixen un profund pessimisme sobre el destí mediambiental del planeta és tan extensa com el neguit que provoca assumir que, potser, ja no hi ha tornada enrere. Tot i que sempre hi pot haver poesia en la desolació, com a ‘IO’ (Jonathan Helpert, 2018), on dos desheretats comparteixen la seva intimitat en una Terra en què ja no viu ningú després que la gent emigrés al satèl·lit de Júpiter per un canvi inesperat en la composició de la nostra atmosfera; o a ‘Vesper’ (Kristina Buozyte i Bruno Samper, 2022), relat humanista sobre una nena que cuida el seu pare malalt en un futur en què l’ecosistema de la Terra ha dit prou. I fins i tot es pot prendre amb humor paròdic, com a ‘Sharknado 5: Aletamiento global’ (Anthony C. Ferrante, 2017), en la que és el canvi climàtic el que provoca letals tornados formats per... taurons.

Una televisió ecoconscient 

L’actitud de la ficció televisiva respecte al canvi climàtic va ser, durant un temps, semblant a la que es va adoptar amb el coronavirus: ¿i si fem com que no existeix? ¿Potser algú es vol asseure davant la tele i continuar observant les misèries del dia a dia? Les sèries sota el seu influx eren minoria i generalment transformaven l’amenaça en un context fantàstic que podia relativitzar la gravetat del problema.

Per sort, des de fa un parell d’anys, més i més sèries de tots els gèneres han començat a prendre’s realment seriosament el desafiament a què ens enfrontem. Encara guanyen els escenaris fantasiosos portats a l’extrem, però fins i tot aquests poden tenir una base factual que serveix per solidificar la seva moral. En els últims temps, la proximitat del punt de no retorn ha acabat conscienciant els guionistes televisius de la necessitat d’incloure el canvi climàtic en les seves trames. Ja no parlem necessàriament de sèries fantàstiques com a ‘Zona peligrosa’, espècie d’‘Expediente X’ víric les pitjors amenaces del qual, sigui com sigui, eren de creació humana. Podem parlar de sèries com la més realista (malgrat les seves bogeries) ‘Anatomia de Grey’, l’anterior temporada de la qual va incloure un capítol, ‘Más caliente que el infierno’, inspirat en la cúpula de calor que havia afectat el Pacífic Nord-Oest l’estiu del 2021. 

Notícies relacionades

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Un Primavera Sound en el batxillerat

Les idees catastrofistes (‘El quinto día’) i apocalíptiques (‘The last of us’) encara persisteixen, però aquesta visió més o menys pessimista no hauria de ser l’única. Des dels seus primers episodis, ‘Colegio Abbott’ s’ha atrevit a abordar el canvi climàtic amb humor i convertir-lo en tema de conversa natural entre els seus personatges. Aquest mateix any, Apple TV+ ha estrenat ‘Un futuro desafiante’, que malgrat girar entorn del nostre maltractament del planeta, ens permet somiar amb solucions a més de mostrar malsons.  

L’ONG Good Energy s’ha proposat que per al 2027 la meitat dels guions de televisió i cine facin referència a la crisi climàtica. De no fer-ho, aquests projectes s’arrisquen a convertir-se en (involuntària) ciència-ficció: en històries sobre un món on tot està bé, no hi ha sequeres ni inundacions, no fa calor quan hauria d’estar plovent i les estacions se succeeixen en els mateixos terminis que han fet tota la vida.