Woody Allen: «He fet 50 pel·lícules i potser en puc trobar 10 que m’agradin»

La trobada de Woody Allen amb un reduït grup de periodistes en una ‘suite’ d’un cèntric hotel barceloní arriba precedida d’una advertència molt específica. «Res de MeToo, de Rubiales ni de preguntes personals», avisa una persona de l’organització. I afegeix amb un to de velada amenaça: «Hi haurà algú vigilant». Que un cineasta novaiorquès amb més de 50 anys de carrera a la seva esquena viatgi a Barcelona per, entre altres coses, parlar de la seva última pel·lícula i l’empresa distribuïdora del film consideri necessari destinar una persona a vigilar que no se li facin preguntes sobre Luis Rubiales sembla una escena amb unes possibilitats còmiques innegables. Al final, de tota manera, ningú pregunta res sobre Rubiales.

En realitat, Woody Allen és a la capital catalana per oferir dos concerts com a clarinetista al Teatre Tívoli en el marc del 55è Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, i aprofita l’estada per fer promoció de ‘Cop de sort’,la pel·lícula número 50 de la seva filmografia com a director, que s’estrena a Espanya el 29 de setembre. El nombre rodó convida els grans gestos i el mateix Allen, que està a punt de complir 88 anys, a alimentar amb declaracions una mica ambigües l’especulació que podria ser l’últim títol de la seva fecunda carrera.

El problema dels diners

«Cinquanta pel·lícules són moltes –respon quan se li demana un aclariment sobre això–. A més, ara les pel·lícules estan tot just dues setmanes a les sales de cine i després ja passen directament a la televisió i les plataformes de ‘streaming’. No resulta excitant ni glamurós fer una pel·lícula perquè dues setmanes després de l’estrena la gent la vegi des del seu llit. Ara bé, si algú ve i em diu: ‘Té, aquí tens els diners per fer la pel·lícula que vulguis fer’, bé, seria difícil resistir-me a la temptació, perquè la veritat és que tinc idees per fer més pel·lícules». ¿El gran problema és, doncs, trobar finançament? «Sempre ho ha sigut. Quan la gent em pregunta què és el més difícil de fer cine, sempre responc: aconseguir els diners».

En els últims anys, aquesta dificultat d’aconseguir els diners s’ha agreujat, especialment als Estats Units, a causa de l’ombra que projecten sobre el cineasta les acusacions d’abusos sexuals formulades contra ell per la seva fillastra adoptiva Dylan Farrow (desestimades al jutjat per falta de proves). Això ha obligat Allen a rodar fora del seu país més sovint del que potser desitjaria. Si la seva anterior pel·lícula, ‘Rifkin’s Festival’, coproduïda per Mediapro, transcorria a Sant Sebastià, ‘Cop de sort’ és una producció francesa ambientada a París. Per primera vegada, Woody Allen ha dirigit una pel·lícula parlada en un idioma que no és el seu, però assegura que això no ha suposat massa problema. «Pot semblar difícil, però no ho és. Amb els actors em comunicava en anglès i al no estar tan pendent de les paraules que deien podia centrar-me més en les seves expressions, les seves emocions. És com quan veus una pel·lícula japonesa: pots distingir quins actors interpreten bé i qui ho fa malament tot i que no tinguis ni idea de japonès».

La importància de l’atzar

Protagonitzada per Lou de Laage, Melvil Poupaud i Valérie Lemercier, ‘Cop de sort’ és una entretinguda comèdia negra i, alhora, un tractat lleuger sobre la manera en què l’atzar determina el rumb de les nostres vides. Contradient en certa mesura el pessimisme còsmic amb què ell mateix ha revestit durant anys el seu personatge públic i esquivant els greus problemes de reputació a què s’ha enfrontat en l’última dècada, Allen es defineix com un home, bàsicament, molt afortunat. «Dec una gran part de la meva carrera a la bona sort. A ser al lloc adequat en el moment adequat. És veritat que també he treballat molt, però per tenir una carrera llarga i més o menys exitosa en aquest negoci necessites tenir molta sort, perquè hi ha massa coses que són fora del teu control».

Minimitzar el seu propi talent i treure’s mèrits en públic és una de les estratègies del cineasta novaiorquès per blindar-se davant les crítiques. Ho fa, per exemple, quan parla del (esplèndid) treball del director de fotografia Vittorio Storaro a ‘Cop de sort’: «Storaro és un geni. Tota la meva vida he sigut beneït amb la sort de treballar amb grans directors de fotografia. A ells els agrada treballar amb mi perquè els dono molta llibertat i respecto la seva visió creativa. Així les meves pel·lícules tenen un aspecte fantàstic i l’únic que he de fer jo és no arruïnar-les. Aquest és el meu mètode de treball: escollir un bon director de fotografia i uns bons actors, apartar-me i deixar que facin la seva feina».

I ho torna a fer quan se li demana que faci la vista enrere i esculli els seus moments preferits d’una trajectòria al cine que es va iniciar el 1965 com a guionista i actor de ‘¿Qué tal, Pussycat?’ («una pel·lícula horrible, però bastant exitosa», apunta). El seu judici retrospectiu és inusualment sever: «Sempre em sento decebut amb les pel·lícules que faig. Per això, després de fer-les, no les torno a mirar. Si passa que estic fent exercici al matí i a la televisió apareix una de les meves pel·lícules, l’apago immediatament, perquè només puc pensar en el que no està bé i el que canviaria. Hi ha poques pel·lícules meves que m’agradin realment. M’agraden ‘Match Point’, ‘Vicky Cristina Barcelona’, ‘Midnight in Paris’, ‘La rosa porpra del Caire’, ‘Bales sobre Broadway’ ... He fet 50 pel·lícules i potser en puc trobar 10 que m’agradin. Les altres 40 no m’agraden».

El fracàs com a aprenentatge

Notícies relacionades

Woody Allen arriba a Barcelona per presentar la seva nova pel·lícula i inaugurar el Festival de Jazz

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

És sorprenent que Allen deixi fora d’aquesta selecció alguns dels títols que gaudeixen de més consens quan es tracta de ponderar les seves obres majors: ‘Annie Hall’ (1977), ‘Manhattan’ (1979), ‘Broadway Danny Rose’ (1984), ‘Delictes i faltes’ (1989)... Afirma el cineasta que en els seus primers temps en tenia prou de «fer comèdies amb alguns acudits més o menys divertits» i amb el pas dels anys ha anat sentint cada vegada més responsabilitat. «A mesura que envelleixes i la teva tècnica millora comences a considerar que hi ha un públic que va a veure les teves pel·lícules i que li deus almenys l’esforç de fer una cosa diferent i, si és possible, millor. Ja no serveix repetir la mateixa fórmula. En aquest procés aprens a assumir que moltes vegades fracassaràs, perquè ningú és tan bo com per superar-se contínuament, això no funciona així. Però també aprens que el fracàs no és una cosa tan terrible. Ningú vindrà a disparar-te si la teva pel·lícula resulta no ser tan bona».

Es va acabant el temps assignat per a la trobada amb la premsa, així que un dels periodistes presents decideix temptar la sort i, saltant-se la prohibició inicial, formular una pregunta de naturalesa personal, gairebé íntima. «En diverses escenes de ‘Cop de sort’ apareix un fantàstic tren elèctric. ¿Li interessen, els trens elèctrics? ¿Va tenir algun quan era nen?» «La veritat és que mai m’han atret –respon–. El meu pare me’n va comprar un una vegada, però allò només es dedicava a donar voltes i voltes, així que no em va semblar massa interessant».