Jethro Tull, fidel a les seves pròpies lleis a Porta Ferrada

Un Jethro Tull, certament, circumscrit ja sense dissimulació als designis del senyor Anderson. Al cap i a la fi, la dissolució (breu) del 2012 va resultar ser la manera del cantant flautista de treure’s de sobre el seu còmplice més durador i reconeixible, el guitarrista Martin Barre. Però, comptant ara amb músics de seminova planta (a Sant Feliu va ser baixa per covid el teclista John O’Hara, les pistes del qual van sonar pregravades), Jethro Tull continua sent Jethro Tull, amb les cançons d’Anderson, les noves, les antigues i les molt antigues, cas de les que van obrir la nit, encapçalades per ‘Nothing is easy’, del 1969.

 

La flauta màgica

Allà hi va haver el catàleg que un dia va ancorar Jethro Tull en un terra movedís fet de vestigis de rhythm’n’blues i ‘riffs’ rockers, obert al desenvolupament psicodèlic progressiu i el florit apunt folk (tot i que, en aquesta gira, la guitarra acústica brilla per la seva absència). Tot això, amb certa propensió a l’arranjament tirant a alambinat i amb la flauta com a icona, integrada ja en aquells temes llunyans: els bucòlics ‘With you there to help me’ i ‘We used to know’, i, enmig, la urpada guitarrera de ‘Sweet dream’, molt rock dur (i on es va evidenciar el rebaixat poder vocal d’Anderson).

Els temes de factura moderna, que van ser quatre, van connectar amb la genètica del grup: de ‘Hammer on hammer’, amb vista a la mitologia nòrdica, a la tornada als sons de sintetitzador de ‘Mrs. Tibbets’. Temes amb els quals Jethro Tull ens va confirmar, per enèsima vegada, que li importa un rave sonar o no modern, i que evoluciona segons la seva pròpia llei.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

I permetent-se retocar el repertori i rescatar peces poc òbvies, per satisfer els fans hardcores, com les dues elegides de l’àlbum ‘Stormwatch’ (1979). Junt amb aquestes, dignes viatges als clàssics van amenitzar les dues parts del concert (45 minuts cada una, pausa enmig). Sense mencions aquesta vegada per als temes de l’àlbum ‘Thick as a brick’, però sí per a ‘Songs from the wood’ i les totèmiques ‘Aqualung’ i ‘Locomotive breath’, testimonis d’una era en la qual la raresa de Jethro Tull movia muntanyes.