Joan Sala, programador de Filmin: «El públic jove és molt clau, per això celebro moltíssim una pel·lícula com ‘Barbie’»

¿Quantes pel·lícules ha vist per fer la programació d’Atlàntida?

Al llarg d’un any és fàcil que vegi 600 o 700 pel·lícules, entre Atlàntida i Filmin, perquè al final tens l’ull per a totes dues, i després per a altres festivals amb què col·laboro.

D’aquestes, ¿quantes arriben a agradar-li o hi veu alguna cosa especial?

És una mica el dilema com a programador i com se’t fagocita la professió amb la teva passió. Em sento un privilegiat per treballar en el que treballo, però quan el cine és el teu hobby, la teva gran passió, i el professionalitzes, hi ha un moment en què es perverteix... El problema que tenim és l’abundància en l’oferta, ara més que mai s’han de buscar aquest tipus de contingut, de pel·lícula, documental o curtmetratge que tingui aquest punt diferencial, cridaner, qualitatiu...

¿Què busca per a l’Atlàntida?

Des de Filmin sempre hem tingut molt clar que el cine és l’art més multifuncional i multidireccional que hi ha. I el cine serveix com a evasió, però també com a eina per nodrir-nos, per reflexionar i per relacionar-nos amb la nostra realitat. El nostre festival se centra en Europa, en les problemàtiques que està vivint, tant en el present com en el passat, o a les quals ens enfrontarem en el futur, tant en l’àmbit històric com polític, però sobretot molt en el generacional. Vam iniciar aquest festival també per intentar arribar a aquest públic que està sent més fugisser respecte a les sales i al cine, que és el públic jove. Els joves consumeixen més contingut audiovisual que mai, però van menys al cine que mai. Vaig anar a veure Barbie i va ser una alegria brutal, perquè la sala era plena de xavals i xavales, des dels 13 anys fins als vint i escaig. La nostra secció oficial a competició es regeix per això, per buscar títols que puguin empatitzar i puguin dialogar amb els dilemes, la problemàtica, les inquietuds, fins i tot les passions dels joves.

D’aquesta edició, ¿què no s’ha de perdre per res del món?

La primera que diria és ‘Reality’, és la pel·lícula estrella del festival, serà l’estrena de l’any a Filmin, dirigida per Tina Satter, protagonitzada per Sydney Sweeney, que és una de les protagonistes de la sèrie Euphoria, de The White Lotus, és un rostre molt reconeixible. És un thriller polític, molt elegant, molt visceral. És la història que hi va haver d’una filtració per part d’una treballadora que revelava la intrusió de Putin i Rússia perquè Trump guanyés les eleccions. És una bomba i per nosaltres és tota una fita que a Espanya pugui ser exclusiva de Filmin. I una altra pel·lícula molt especial, que personalment m’apassiona molt, és Slow. Vam portar-hi la seva directora i és una pel·lícula que vam poder veure al Festival de Sundance i és preciosa, és una història d’amor sense sexe. Està rodada a flor de pell, amb una banda sonora molt especial, té tot el que tenia un ‘hit’ com va ser al seu dia Once.

Liv Ullmann no hi anirà per la vaga del sindicat d’actors de Hollywood. ¿Tem més baixes?

No, perquè els que venen no són dins del sindicat. Companys d’altres festivals de renom estan tremolant perquè, a falta d’un miracle, els cauran moltes estrelles.

¿Quin ha sigut el seu somni complert al conèixer un artista?

Soc molt poc mitòman, però destacaria un moment molt màgic que vaig viure en un Festival de Venècia, cap al 2014 o el 2015, que va ser quan es va projectar el muntatge del director de La porta del cel de Michael Cimino, una pel·lícula que s’havia qualificat de maleïda després del que va fer amb El caçador. Però amb el pas del temps s’ha reivindicat com el que és, una obra mestra, i aquell moment va ser molt màgic, el muntatge del director, a Venècia, tenint Michael Cimino i una ovació de gairebé més de 10 minuts de tots envoltant-lo a ell, i ell entre llàgrimes. Es va fer justícia amb aquesta pel·lícula. Aquell moment el tinc gravat en la memòria.

La xifra d’espectadors en sala ha caigut, però a les plataformes digitals creix.

Sí, però sense el cine en sala, el cine a internet i a casa no té sentit. Per molt que es digui ara que el negoci és a les cases, tenim clar que la història del cine es continua escrivint a les sales. Treballem perquè Filmin sigui una plataforma de cine, no un contenidor d’imatges. I és el que veiem que pot passar. Hem de començar a fixar-nos molt més no tant en el nombre d’espectadors, sinó en la franja d’edat. Amb la pandèmia, hem perdut públic més adult, que ja no té aquest costum d’anar al cine, però si els joves no la tenen, d’aquí a 20 o 30 anys, ¿qui anirà al cine? Hem de començar a treballar en el públic jove, perquè és molt clau, per això celebro moltíssim una pel·lícula com Barbie.

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

Tornen a comptar amb una padrina de luxe, la reina Letícia.

Com cada any. És meravellós, perquè més enllà d’ideologies a favor o en contra de la monarquia, és una figura molt important al nostre país, té una inquietud i una passió pel cine i la reina ve a l’Atlàntida perquè ella vol venir, no perquè se li demani. I disfruta d’aquest cine que proposa Filmin i Atlàntida. Dins del panorama que tenim de la cultura, això són punts de llum. Evidentment, ella, amb la seva presència, ens aporta moltíssim. Nosaltres, superfeliços de tenir-la a bord.