’Flash’, d’Andy Muschietti: heroisme o una cosa així

Al llarg de les seves dues hores i mitja, ‘Flash’ fa picades d’ullet constants a altres ficcions de l’ univers DC i inclou tot un multivers –sí, un altre multivers– de superherois convidats. És tan gran la seva preocupació per celebrar l’erudició dels fans que, a estones, deixa de ser una pel·lícula per convertir-se en una aparatosa broma privada.

Notícies relacionades

Françoise Sagan torna amb ‘Bon dia, tristesa’

Pianista i dandi de la rumba catalana

En el seu transcurs, l’heroi titular viatja enrere en el temps per mirar de salvar els seus pares de la tragèdia, i com a conseqüència queda atrapat en un univers alternatiu. És un individu egoista, insensat i nociu, de manera que al contemplar-lo es fa difícil no tenir present l’historial de problemes personals i legals que l’actor encarregat d’encarnar-lo, Ezra Miller –d’encarnar dues versions d’ell, de fet–, ha afrontat últimament.

Expenedors de nostàlgia

Mentrestant, la pel·lícula incorpora tants personatges i girs argumentals que, malgrat la seva velocitat narrativa, no té temps d’explorar els seus temes de capçalera –el destí, el significat de l’heroisme-, atorgar lògica a les accions i motivacions de Flash o permetre que la resta de personatges siguin més que expenedors de nostàlgia o peons en seqüències d’acció que, això sí –i a excepció d’aquell clímax ple de cameos confusos i efectes digitals lletgíssims-, el director Andy Muschietti orquestra amb gran inventiva i pulcritud visual. ¿És Flash la millor pel·lícula de superherois mai produïda, com van proclamar alguns dels que en van opinar primer? Potser en un altre univers.