’Flash’, d’Andy Muschietti: heroisme o una cosa així

Al llarg de les seves dues hores i mitja, ‘Flash’ fa picades d’ullet constants a altres ficcions de l’ univers DC i inclou tot un multivers –sí, un altre multivers– de superherois convidats. És tan gran la seva preocupació per celebrar l’erudició dels fans que, a estones, deixa de ser una pel·lícula per convertir-se en una aparatosa broma privada.

Notícies relacionades

‘L’estrany’ de Camus segons Ozon

El Molino ha d’afrontar obres per deficiències acústiques

En el seu transcurs, l’heroi titular viatja enrere en el temps per mirar de salvar els seus pares de la tragèdia, i com a conseqüència queda atrapat en un univers alternatiu. És un individu egoista, insensat i nociu, de manera que al contemplar-lo es fa difícil no tenir present l’historial de problemes personals i legals que l’actor encarregat d’encarnar-lo, Ezra Miller –d’encarnar dues versions d’ell, de fet–, ha afrontat últimament.

Expenedors de nostàlgia

Mentrestant, la pel·lícula incorpora tants personatges i girs argumentals que, malgrat la seva velocitat narrativa, no té temps d’explorar els seus temes de capçalera –el destí, el significat de l’heroisme-, atorgar lògica a les accions i motivacions de Flash o permetre que la resta de personatges siguin més que expenedors de nostàlgia o peons en seqüències d’acció que, això sí –i a excepció d’aquell clímax ple de cameos confusos i efectes digitals lletgíssims-, el director Andy Muschietti orquestra amb gran inventiva i pulcritud visual. ¿És Flash la millor pel·lícula de superherois mai produïda, com van proclamar alguns dels que en van opinar primer? Potser en un altre univers.