Calvin Harris imposa la llei del “subidón” al Primavera Sound

Però el Harris més conegut és l’estrella EDM, la dels bangers electro-house amb veus de diva amb el cor trencat. Alguns d’ells són indubtablement bons, però tots, millors i pitjors, van acabar sonant igual en la seva actuació: bombos com castells, baixos distorsionats de gruix aclaparador i pujades entregades de forma mecànica. Se suposa que les millors sessions electròniques són aquelles en forma de viatge, amb les seves sinuositats, els seus canvis d’humor, la seva varietat de colors. Però ell va preferir apostar-ho tot a l’aclaparador. 

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Així va aconseguir sepultar la melancolia no tan subjacent en cançons com ‘Outside’, gravada amb el seu habitual Ellie Goulding, o ‘How deep is your love’, a mitges amb Disciples, que antany podíem situar en el subgènere ‘música per ballar amb llàgrimes als ulls’. El house dels 90 de ‘One kiss’, amb Dua Lipa, va acabar aquí en techno de fi del món. Un altre encert, ‘Promises’, amb Sam Smith i Jessie Reyez, va deixar de sonar massa aviat, segurament per contenir gràcils guitarres una mica Nile Rodgers. La lleugeresa no és per als festivals, semblava voler-nos dir. 

Segurament la millor opció era rendir-se i divertir-se una mica. Va ser bastant fàcil al final amb la recent ‘Miracle’: espectacle de làsers a ple rendiment, Goulding entonant una gran tornada, el nou revival trance comprimit en tres minuts. ¡Puja’l, Calvin!