Sandra Hüller, la gran vencedora de Cannes que no va guanyar cap premi

Per a ella, triomfar als festivals s’ha convertit en una cosa semblant a un costum. Ho va fer al ser escollida millor actriu de la Berlinale gràcies al seu treball a ‘Réquiem’ (2006), en la pell d’una jove epilèptica destruïda pel fanatisme religiós i la ignorància del seu entorn, i un cop més una dècada després al presentar a Cannes la incomparable comèdia‘Toni Erdmann’ (2016), sobre una empresària ambiciosa i permanentment tensa que manté una relació complicada amb el seu pare. Dirigida per Maren Ade, la pel·lícula va ser injustament oblidada en el repartiment de guardons, però va causar sensació i va proporcionar a Hüller la seva consagració internacional. En una de les escenes, el seu personatge canta a plens pulmons ‘The greatest love of all, de Whitney Houston; en una altra, amb motiu d’una festa que ha organitzat a casa seva, rep els seus companys de feina del tot despullada. Cal veure-les per creure-les, i per entendre que desconcertant va resultar que, ja llavors, el premi a la millor actriu anés a parar a unes altres mans.

Dones davant l’atrocitat

Des de ‘Toni Erdmann’, l’actriu s’ha especialitzat a interpretar dones dures, fredes, enigmàtiques i reprimides, i que són capaces de dissociar les seves emocions de les seves accions rere els seus objectius; almenys, és clar, fins que deixen de ser-ho. A ‘El reflejo de Sibyl’ (2019), la seva primera col·laboració amb Triet, va encarnar una autoritària cineasta que suporta amb gran autocontrol les traïcions del seu amant pel bé de la pel·lícula que està rodant, fins que un dia es llança de sobte per la borda del barco on té lloc la filmació i desapareix per sempre.

Els personatges que Hüller interpreta a ‘Anatomia de una caída’ i ‘La zona de interés’ són tan diferents entre si com les pel·lícules –l’una, una barreja de drama judicial i dissecció del món conjugal; l’altra, una aterridora mirada a l’Holocaust–, però l’actriu resulta igual de magnètica en totes dues donant vida a sengles dones aparentment serenes davant una atrocitat. Una potser ha mort el seu marit però potser no, i l’altra es mostra si més no encantada de fer els ulls grossos davant els crims del seu home.

¿Va matar el seu marit o no?

Notícies relacionades

Justine Triet es consagra a Cannes

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

A ‘Anatomia de una caída’, en efecte, el marit de l’escriptora que encarna apareix mort sobre la neu a la porta de la casa que comparteixen als Alps francesos amb el seu fill, i ella es veu empesa al mig tant de la investigació policial com del procés penal que télloc després. A la seva pell, diem, Hüller es mostra excepcionalment sencera i temperada, capaç de mantenir les seves emocions sota la superfície; arribem a veure-li fugaçment a la cara, abans de ser apaivagades sense pietat. ¿Va matar el seu marit o no? Per descomptat, no hi ha manera de saber-ho.

A ‘La zona de interés’ –amb prou feines inspirada en la novel·la homònima de Martin Amis, mort l’endemà de l’estrena de la pel·lícula a Cannes– l’actriu interpreta Hedwig Höss, dona del comandant de les SS Rudolf Höss. La dona viu una vida idíl·lica, en una casa ideal, amb el seu home i els seus fills: cuida el jardí, exerceix d’amfitriona perfecta dels seus convidats, organitza festes d’aniversari per als nens i celebra pícnics familiars a la vora del llac. I es manté perfectament aliena al que passa a l’altra banda del mur de la seva mansió, al camp d’extermini d’Auschwitz, on milers i milers de persones són ofegades amb gas i cremades. «Aquesta és la vida amb què sempre hem somiat», comenta en una ocasió. Per descomptat sap el que passa l’altra banda. De vegades porta la roba confiscada a les presoneres, i abona les flors amb cendres de crematori («faré que el meu marit escampi les teves cendres al riu», li sentim dir-li a una de les seves serventes jueves). I la seva cara en cap moment mostra ni tan sols el penediment més fugaç, mai suggereix un instant de vergonya, no parpelleja. Hüller no es molesta el més mínim a dotar-la d’empatia, però tampoc la redueix a una caricatura del mal, i així converteix el personatge en una altra prova demolidora de la subtilesa i la ferocitat gràcies a les quals l’actriu s’ha erigit en la guanyadora moral de Cannes. I en volem més proves, tot i que no facin cap falta.