Tina Turner: cinc cançons essencials entre un miler

Cal donar les gràcies a Cliff Richard per rebutjar aquesta composició de Graham Lyle i Terry Britten i deixar via lliure a Turner per convertir-la en peça canònica del pop dels vuitanta. En el seu paper d’amant sense passió per l’amor, l’artista malgasta credibilitat, carisma i intensitat: ha viscut per cantar-lo. El tema va donar títol original al biopic del 1993 (aquí simplement ‘Tina’) sobre els seus anys d’ascens a la fama i la seva determinació, a finals dels setanta, de trencar llaços amb Ike Turner, que la va sotmetre a un infern de violència domèstica durant els seus anys de matrimoni.

El mític productor Phil Spector va quedar devastat pels mals resultats comercials als Estats Units d’aquesta hipersexual catedral rock & soul. I, de fet, va ser el que va motivar el seu primer exili de la indústria. Però a Europa va ser rebuda com l’espectacular exhibició vocal i prodigi de producció que era i encara és. Tot i que acreditada a Ike & Tina Turner, ella és la protagonista, la flama que tot ho crema.

De l’afable folk rock de la Creedence poc queda en la versió gravada per Ike i Tina el 1969, menys motivada per l’original que, segons diuen els llibres, pel ‘cover’ gravat per la banda R&B Checkmates, Ltd., uns altres amb experiència amb Spector. Aquesta presa definitiva arrenca amb un gran ús de l’‘spoken word’, segueix amb una tensa sensualitat i acaba guanyant en revolucions per derivar en festa soul de primer ordre.

Si hi ha una cançó capaç de desmuntar qualsevol escepticisme cap a Mark Knopfler, aquesta és ‘Private dancer’, que va gravar per a Dire Straits abans d’entendre que Turner sabria fer-se-la seva, millor i superior. Juntament amb la cançó que corona aquest humil ‘top 5’, el doble KO de l’àlbum titulat, precisament, ‘Private dancer’ (1984), gran ‘comeback’ de l’artista després d’un primer intent fracassat d’establir-se en solitari.

La seva millor aportació a l’art gairebé perdut de la cançó de cine, seguida molt de prop per ‘We don’t need another hero’, de ‘Mad Max i la cúpula del tro’. Bono i The Edge van saber retre homenatge a les essències ‘bondianes’ com a compositors. Nellee Hooper, el productor de Björk o Massive Attack, va actualitzar aquest sacrosant model amb beats trip hop. Tina va emular, sense imitar, la no menys mítica Shirley Bassey amb una interpretació digna d’estudi i de l’aura icònica que l’envolta gairebé tres dècades després.