Festival de cine

Jessica Hausner ataca matusserament el fanatisme dietètic amb ‘Club Zero’ a Cannes

Jessica Hausner ataca matusserament el fanatisme dietètic amb ‘Club Zero’ a Cannes
2
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Els perills de la fe cega i la fal·làcia de les medicines alternatives són assumptes de què l’austríacaJessica Hausner ha parlat al llarg de la seva filmografia, però mai abans ho havia fet amb la tosquedat de la qual fa gala a ‘Club Zero’. Primera de les pel·lícules aspirants a la Palma d’Or presentades aquest dilluns, arrenca amb l’arribada a un exclusiu institut d’una jove professora (Mia Wasikowska, desaprofitada) que imparteix una assignatura anomenada Alimentació Conscient, i que immediatament convenç el seu reduït grup d’alumnes dels beneficis –per al medi ambient, per a l’economia mundial, per a la salut, per mantenir la línia– que aporta deixar de menjar.

Els xavals decideixen sotmetre’s als ensenyaments de la seva guru com acòlits d’una secta terraplanista, i no fa falta explicar més perquè sigui evident cap on es dirigeix la història a partir d’aquí. En lloc d’avançar, en qualsevol cas, la pel·lícula es limita a donar voltes sobre si mateixa, repetint-se una vegada i una altra. Mentrestant, mira de llançar la seva càrrega satírica contra assumptes com la tècnica ‘mindfulness’, el fanatisme dietètic i mediambiental, les institucions docents d’elit i, per descomptat, la gent rica. Tots són blancs molt fàcils, però l’espiell de Hausner està desenfocat.

Sempre Kaurismäki

‘Fallen Leaves’, també presentada aquest dilluns a concurs, no és ni més ni menys que el que s’espera del cine d’Aki Kaurismäki. L’estil del finlandès és tan hermètic i tan reconeixible que, més que com a ens independents, els llargmetratges que va estrenant conviden a ser entesos com a subtrames d’una única pel·lícula, feta d’humor impassible i absurd barrejat amb melancolia i amargor i influïda per autors com Robert Bresson i Jim Jarmusch. A hores d’ara no té sentit esperar d’ell un àpex d’innovació però, ¿i tan és, si generalment fa tan bé el que fa?

Notícies relacionades

La pel·lícula està protagonitzada per un home i una dona, dos éssers deprimits i castigats per una Hèlsinki hostil. A ell el fan fora de tots els seus llocs de treball perquè és incapaç de mantenir-se sobri; ella està tan sola que per convidar algú a sopar necessita comprar abans un plat i uns coberts.

Kaurismäki els dona l’oportunitat de conèixer-se, anar a veure una pel·lícula –de Jarmusch–, compartir un sopar que acaba en desastre i donar-se una segona oportunitat. I sense variar el més mínim el seu mètode –de nou, ¿per què ho havia de fer?–, i aplicant-lo a la perfecció, ens acaba convencent que, malgrat que a Ucraïna hi ha una guerra i que el món és ple de gent malvada, mai és tard per conèixer un gos anomenat Chaplin i una ànima bessona amb la qual mitigar la soledat o, almenys, experimentar-la en companyia.