Un any després, ‘Abba voyage’ sorprèn i emociona

Hi ha fets informats que han de ser avalats amb el pas del temps i el fet que Abba posava en marxa el seu espectacle d’avatars (o ‘abbatars’) convidava a l’observació per comprovar si el seu es consolidava o derivava en un bluf. Però ‘Abba voyage’ complirà dissabte vinent un any de funcions a Londres i el balanç és clar com la llum del dia: el xou ha superat el milió de visitants, continua omplint sense parar i fonts oficials han anunciat que treballen per portar-lo de gira mundial.

Els productors deien al seu dia que la clau d’‘Abba voyage’ era que els assistents s’oblidessin que eren davant un prodigi de la tecnologia i s’emocionessin, riguessin i ploressin. ¿Ho aconsegueix? Aconsegueix acariciar aquest efecte. ¿Arribes a perdre de vista que no són ells en realitat? Bé, la gràcia és que et fa percebre que sí que ho són, tal com si no haguessin envellit: tot i que les seves figures recreen, contra natura, l’aspecte de quan tenien 30 anys, les seves expressions deriven d’haver escanejat els seus moviments i matisos facials en l’actualitat.

Cal veure-ho per creure-ho. I així ho vaig fer aquest dissabte acudint a aquest escenari construït ‘ex professo’, l’Abba Arena, que no és una carpa qualsevol sinó un auditori superb amb aforament per a 3.000 persones, la sola existència del qual ajuda a entendre per què el preu de les entrades s’enfila fins a la gamma de 55 a 195 lliures (63-224 euros). Públic tendent a una mitjana edat folgada i amb certa predominància femenina, obedient davant la petició d’abstenir-se de capturar imatges del xou per tal de «conservar l’efecte sorpresa».

Notícies relacionades

L’Atrium de Viladecans acull un tribut al quartet suec ABBA

¿Val la pena?

Primer sents una espècie d’esgarrifança sobrenatural, després els teus ulls es van adaptant a la inèdita realitat, ajudats per algun cop d’humor («no estic malament per la meva edat, ¿no?», afirma, fent broma, Benny), i per fi et rendeixes i et deixes meravellar pels al·lucinants primers plans. Tot i que els ‘hits’ històrics no donen treva, el moment més colpidor és quan Agnetha defensa aquesta (excel·lent) cançó nova, ‘Don’t shut me down’, demanant-nos amb el seu aspecte juvenil, però des de la seva consciència de senyora en la setantena, que fem el favor de no deixar-la de banda.

Acaba el xou i penses que l’aposta d’Abba resulta més justa que la de Madonna amb els seus intents de tornar als 20 bojament. No sabem si el patró d’‘Abba voyage’, invocant un grup d’enorme impacte que va deixar d’actuar el 1980, és extrapolable a altres artistes. Però no tinguem por de la tecnologia, que, al cap i a la fi, és la més humana de les expressions.