‘Fast & Furious X’ i 4 pel·lícules més que s’estrenen aquesta setmana

‘Fast and furious X’, amb Vin Diesel, Michelle Rodriguez i Jason Monoa * * *

‘Fast and furious X’, amb Vin Diesel, Michelle Rodriguez i Jason Monoa * * *Que la saga de destruccions massives d’automòbils inaugurada el 2001 amb ‘A todo gas’ s’assembla cada vegada més a la d’una altra franquícia d’èxit, la de ‘Missió: Impossible’, és una evidència. Els protagonistes ja no són només experts conductors d’utilitaris, cotxes de curses, camions, furgonetes i qualsevol vehicle amb volant, fre i embragatge. La gran família capitanejada per l’impagable Dominic Toretto (Vin Diesel) treballa per a una agència governamental secreta i vetlla, a la seva manera, pels interessos de la pàtria. Són agents secrets i asos del volant. I com en l’última i encara inèdita entrega de ‘Missió: Impossible’, aquest desè capítol de ‘Fast and furious’ es divideix en dues parts, amb un continuarà en la seqüència final que ens deixa expectants quant al destí de l’impassible Diesel –cada vegada més màscara de si mateix–, el fill, els amics i la quantitat de nebots i oncles escampats en aquesta autèntica odissea familiar.

 No sé quantes vegades es diu al film que la família és el més important. Entre frase i frase, això sí, els cotxes fan delirants acrobàcies pels carrers de Roma perseguint una bomba rodadora, rivalitzen en velocitat amb helicòpters que arrosseguen des dels aires mitjançant cables d’acer i fins i tot descendeixen per una presa hidràulica en flames. Hi surten totes i tots els esperats (Diesel, Michelle Rodríguez, Charlize Theron, Jason Statham, Helen Mirren, Jordan Brewster, John Cena) i s’enfronten a un dolent histriònic que sembla imitar el Joker de Batman, representat per un Jason Momoa passat de voltes. Pur deliri, excés descontrolat. QUIM CASAS

‘Una buena persona’, de Zach Braff amb Florence Pugh, Morgan Freeman i Celeste O’Connor * *

‘Una buena persona’, de Zach Braff amb Florence Pugh, Morgan Freeman i Celeste O’Connor * *És curiosa la distància entre ‘Algo en común’ (Garden State) (2004), el primer llargmetratge de Zach Braff i un fenomen indie en el seu moment, i ‘Una buena persona’, la seva nova pel·lícula. Separades per gairebé 20 anys, comparteixen una escriptura (els guions de totes dues són també de Braff) que anteposa els personatges a les accions, fins i tot a les històries. I totes dues semblen partir d’un impuls honest, de la necessitat de fer-les per explicar alguna cosa que preocupa l’autor. En el primer cas, una cosa més íntima. En aquest, una cosa molt més global: ‘Una buena persona’, sobre l’única i dolençosa supervivent d’un accident mortal (Florence Pugh), parla, entre moltes altres coses (massa), de la crisi dels opioides als Estats Units. No obstant, si ‘Algo en común’ (Garden State) buscava –i trobava– l’emoció en el micro, en el mínim, en els plecs del quotidià (tot i que hi hagués decisions fora de to), la nova pel·lícula de Braff funciona una mica com a revers.

A ‘Una buena persona’ tot és excessiu: la quantitat de temes, la ferocitat dels esdeveniments, la cadena de desgràcies, la fatalitat en la vida dels personatges. És cert que està abocada a un desenllaç lluminós, i que el director troba en el text i en la interpretació dels actors algun moment de veritat, però l’acumulació de desgràcies, cert acarnissament amb els protagonistes i, en general, una tendència al tremendisme acaba allunyant-nos de la història. DESIRÉE DE FEZ

‘Sica’, de Carla Subirana, amb Thais García, Núria Prims, Marco Antonio Florido * * *

* * *La pel·lícula arrenca amb unes precioses imatges submarines, fetes d’algues ondulants i bombolles que ascendeixen cap a la superfície. Nausica, l’adolescent protagonista que prefereix que li diguin Sica, només desitja que el mar torni el cos del seu pare, un pescador desaparegut a la Costa da Morte. De tant en tant s’aproxima a l’abisme dels penya-segats, a una gruta òrfica perforada per l’aigua, on diu que sent la veu del pare mort. I coneix un jove a qui anomenen caçador de tempestes, que li assegura que en tres dies una gran marea tornarà a la terra tot el que l’oceà es va emportar.

Carla Subirana, cineasta catalana formada amb Joaquim Jordà, torna a la direcció més d’una dècada després de firmar els documentals ‘Nadar’ i ‘Volar’. ‘Sica’ conserva alguna cosa del traç documental en la seva manera d’explorar la geografia costanera i la relació de la gent amb el mar, sempre embravit, en pugna permanent amb els homes. El relat es focalitza des del principi en la Sica (poderosa presència de la debutant Thais García) i la seva progressiva inadaptació, mentre el món adult dirimeix qüestions sobre la rivalitat familiar o els diners que cobraran les viudes dels mariners morts en plena feina. És una comunitat petita, tancada i pobra, un món on la protagonista s’ofega i que no entén. I en l’altre costat, aquest mar que dona aliment i treu vides per igual. QUIM CASAS

‘Increíble pero cierto’, de Quentin Dupieux, amb Alain Chabat, Léa Drucker, Anaïs Demoustier i Benoït Magimel * * *

* * *El cine del francès Quentin Dupieux es basa en premisses absurdes situades a mig camí entre l’element sobrenatural i el mundà. Al llarg de la seva filmografia ha parlat d’un pneumàtic assassí, d’una jaqueta que converteix qui la vesteix en un ‘serial killer’, d’una mosca gegant domesticada per atracar bancs i, en aquest nou treball, d’un túnel ubicat al soterrani d’una casa familiar que, una vegada travessat, permet al viatger rejovenir tres dies mentre la resta del món avança 12 dies de cop. A més de la parella suburbana que es muda a la vivenda, l’altre protagonista destacat d’‘Increíble pero cierto’ és un tipus que, temorós de la impotència sexual, s’ha fet instal·lar un penis mecànic que pot ser controlat des del mòbil.

Les pel·lícules de Dupieux solen tenir metratges curts i un tercer acte que es resol de manera abrupta, i el més rar d’aquesta pel·lícula tan rara és un muntatge final de 10 minuts i sense diàlegs que funciona com a succedani del que coneixem com el nus i el desenllaç. Malgrat això, ‘Increíble pero cierto’ es distingeix de la resta de l’obra del seu director per utilitzar la comèdia surrealista per abordar temes tan seriosos com els estralls causats pel pas del temps i el perill que la por de la mortalitat comporta. Els resultats són divertits, sens dubte, però els envolta una fina però consistent capa de melancolia. NANDO SALVÀ

‘Gran juventud’, de Valeria Bruni-Tedeschi, amb Nadia Tereszkiewicz, Sofiane Bennacer i Louis Garrel * *

* *‘La gran juventud’ rememora el temps que la seva directora, la també actriu Valeria Bruni-Tedeschi, va passar en els 80 a la prestigiosa acadèmia teatral Les Amandiers, a Nanterres, mentre la dirigia Patrice Chéreau. A més de dedicar un cert temps a retratar el qüestionable comportament sexual del prestigiós director i el seu consum de drogues, la pel·lícula explica una melodramàtica història d’amor tòxic mentre que, en paral·lel, mira de capturar la passió, la gosadia i la inconsciència consubstancials a la joventut.

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

El gruix dels seus personatges és un grup d’alumnes en permanent crisi emocional en qui Bruni-Tedeschi no arriba a fixar-se prou perquè les seves circumstàncies resultin mínimament interessants, ja que, en conjunt, són poc més que portadors de traumes, addiccions, sobredosi i malalties; considerant que el món retratat aquí resulta més aviat espantós, resulta cridanera la nostàlgia que la directora demostra sentir per ell.

En última instància, la principal intenció de ‘La gran juventud’ sembla ser deixar-nos clar –a plens pulmons– el següent: que els que es dediquen a actuar són éssers sensibles amb les emocions permanentment a flor de pell, extraordinàriament bonics i angoixats i especials. És una pel·lícula més egòlatra que autobiogràfica, convençuda del fet que la interpretació és semblant a una missió sagrada, i, possiblement, bastant irritant per a tot aquell que no comparteixi aquesta teoria. NANDO SALVÀ