Lucas Bun, un estrany poder a Luz de Gas

Per camins sinuosos i poc homologables, allà on el cant popular arrelat en el flamenc i el bolero se cita amb l’arriscada pista electrònica, camina Lucas Bun, i tot i que la seva barreja pugui fer aixecar les celles, la seva veu celestial desmunta defenses i desborda la possible estranyesa inicial. La va exhibir fa uns mesos en la gala Català de l’Any, al MNAC, i un cop més, aquest divendres, en la seva presentació oficial barcelonina, concert a Luz de Gas (festival Guitar BCN) consagrat al carrusel emocional del seu primer àlbum, ‘Por empezar’.

Tot resulta sorprenent en la seva manera de fer, començant pel format escènic: dos músics (teclats i guitarres, elèctrica i clàssica), un parell de ballarines i una pantalla de vídeo, tot per desenvolupar un repertori en què Lucas Bun (el seu cognom legal és Bondia) canta i interpreta des del més profund i amb això crea un clima de confidència, intensitat emocional i puresa d’esperit. Les seves cançons parlen per si soles, si bé ell les vesteix amb gestualitat teatral, fent de la seva execució una ‘performance’ no exempta de picades d’ullet a la seva biografia: imatges a cavall, evocant el seu passat de genet professional, que van acompanyar la ‘Tonada del impostor’.

Intimitat i trance

Notícies relacionades

Un concert rendeix homenatge a l’esperit lliure de Jordi Sabatés

Kutxi Romero (Marea): «Les zones vip ens semblen una barbaritat, pur classisme»

Pot desconcertar el frec del seu cant dels d’abans, pulcre i sentit, amb les trames electròniques, però Lucas Bun opera a la seva, segons el seu propi ordre estètic. En el seu estil, l’evocació, bastant íntima i orgànica, de Armando Manzanero (‘El ciego’) i Lole y Manuel (‘Dime’) s’entén sense contradiccions amb les seqüències de trance maquinal (la pujada de ‘Sollozando’) i fins i tot amb l’invasiu hiperpop, potser influït per una Arca, de ‘La maliciosa’, peça que mira al costat fosc. I les seves inflexions vocals i l’aleteig de la guitarra flamenca casen amb l’essència, al cap i a la fi, molt melòdica, de cançons com ‘Cicatrices’ (pròxima al synth-pop) o la serpentejant ‘Si te pierdes conmigo’.

La pregunta pot ser si el món està preparat per aquesta classe de sotrac emocional heterodox, en què es creuen fonts sonores generalment associades a nínxols d’audiència distanciats. Però la veu i l’actitud de Lucas Bun ho acoblen tot, i li donen sentit, i en la seva figura s’adverteix la creença que el seu art trobarà el camí. Ell mateix en va arribar a dubtar, segons va confessar («quan pensava que se’m passaria l’arròs»), pensaments trèmuls que el seu còmplice Luis Troquel va curtcircuitar un dia amb la frase que va inspirar el títol d’una altra de les seves cançons més àlgides, ‘El tiempo me esperará’.