Kutxi Romero (Marea): «Les zones vip ens semblen una barbaritat, pur classisme»

Som així d’animals, els ‘naburros’, de fer el burro tant com es pugui. La primera, al front, i si surt bé, la resta ja baixa més fàcilment. Hi ha moltes ganes.

Compleixen 25 anys, però posar-se melancòlics no va amb ells.

No, no, en aquesta gira aprofitem per celebrar l’aniversari, perquè som la banda més longeva del país amb la formació original, però serà una gira nostra clàssica, tocant les noves cançons, que és el que ens ve de gust. El disc íntegre, i una miqueta de ‘greatest hits’, si és que se’ls pot anomenar així. 

¿Com s’ho han arreglat per seguir sent els mateixos cinc integrants que el 1997?

Som els Marea quan estem en escena, però abans que res som amics i tot allò que pugui enterbolir la nostra amistat, o generar la més mínima enganxada, ho enviem a prendre per cul d’una tacada. A la gent la sorprèn que siguem així, i a nosaltres ens sorprèn que els altres no siguin així. Ens sembla el normal.

Firmen les cançons de manera col·lectiva. Els crèdits d’autoria han sigut motiu de grans conflictes a les bandes.

Suposo, jo en el meu entorn no els he vist. Quan hi ha desercions en els grups és pels egos estúpids, i l’ego no val per a res. A Espanya, ser estrella del rock em sembla ridícul. ¿A Berriozar, el nostre poble? Mai ens hem acabat de creure això d’estrelles del rock nacional, o estatal, o com ho vulguis dir. Firmem les cançons tots cinc, tot el que genera el grup es reparteix al 20% i ja està.

El punt de partida del disc va ser una taranta del ‘cantaor’ José Domínguez Muñoz, El Cabrero, ‘Porque son de pura raza’. ¿Què li va suggerir?

«‘Los potros del tiempo pasan, nadie los puede parar, parece que no te alcanzan, pero te dejan atrás porque son de pura raza’». Allà em vaig dir que intentaria fer un d’aquests discos conceptuals, que després ningú entén un rave del que dic, però bé... Cançons sobre el pas del temps i les seves conseqüències, fins a la inevitable mort. Però, tot i que a la portada i els títols de les cançons sigui tot molt lúgubre, el missatge és més d’aprofitar i ballar abans que s’acabi la música.

Diu que no se l’entén, però arriba a un públic molt ampli.

Tinc una manera una mica laberíntica i barroca d’escriure, i intento que no sigui així, que sigui més fàcil, però no ho aconsegueixo mai. Quan acabo un disc penso: «Ara sí que l’entendran a la primera». I després, la gent em diu: «Aquest és el disc en què menys t’entenc de tots». Merda.

Quan van fer els 40, van passar alguns contratemps de salut: a vostè el van operar del coll; a Alén Ayerdi, del cor i Kolibrí va tenir problemes d’oïda. ¿Ja estan millor?

Ara estem de puta mare. Abans parlàvem de discos i de festes, i ara, de nens i de medicació. Et podem descriure el vademècum de memòria.

El rock ja és cosa d’adults, al cap i a la fi.

Les noves generacions estan a un altre aire, sí. A nosaltres, a l’adolescència ens interessava el rock perquè hi havia un missatge amb què ens identificàvem, i aquest missatge, el rock ja no el té. El té el rap. En aquest sentit, hi ha gent que ho està fent millor, creant una cosa que et posa la pell de gallina si ets jove. Un senyor de 50 anys, ¿què t’ha d’explicar sobre el que està passant al carrer? El rock s’ha convertit en un missatge de vells per a vells. I està molt bé, ¡jo accepto la derrota!

Han posat les entrades del concert del Fòrum a 35 euros, preu únic i sense zones vip ni ‘golden circles’. ¿S’està abusant de l’assistent a concerts?

A la gira estem entre 32 i 35 euros, despeses de distribució incloses. Mai hem tingut zones vip; ens semblen una barbaritat, pur classisme. ¿Premiar el que pot? Cal premiar el que no pot. Portem un muntatge i un equip que no té res ha d’envejar a gaires ianquis i a certs nacionals que cobren el doble per les entrades. Així que sí que es pot, que no m’expliquin històries. Nosaltres ho fem. ¿Si haguéssim posat el preu com tothom hauríem venut les mateixes entrades? Possiblement. Però a mi m’agrada dormir tranquil.

¿Sap que el seu concert coincideix amb el Festival d’Eurovisió?

¿Però això encara es fa? Em deixes flipat. Jo creia que era com l’‘Un, dos tres’, que ja es va acabar. Déu-n’hi-do, fins i tot torna la malària, quan semblava que estava extingida.

 

Notícies relacionades

Sang per tancar ferides

Tres dones, tres generacions