Crítica de ‘La hija eterna’, el melodrama gòtic de Joanna Hogg amb Tilda Swinton

A ‘La hija eterna’, melodrama gòtic a càrrec de Joanna Hogg, una cineasta (Tilda Swinton) busca inspiració a la seva antiga casa familiar, una mansió reconvertida en hotel. L’acompanya la seva mare ja gran (també Tilda Swinton), amb una memòria amb què vol nodrir la seva nova pel·lícula. Els primers acords del nou film de la directora de The Souvenir (2019) suggereixen una incursió en el cine de gènere. Quan arriben a la casa s’obre la porta a un misteri. Les primeres passejades per les habitacions de la mansió fan intuir que hi ha fantasmes. I una conversa entre mare i filla concreta la idea del doble, formulada visualment per endavant amb la tria de la mateixa actriu per als dos personatges. I tot és veritat i alhora no ho és. Joanna Hogg, que roda aquest conte emboirat amb la seva habitual delicadesa, s’endinsa en el cine de gènere, sí. Aquesta és una pel·lícula de fantasmes. Però en destil·la els codis, els despulla. Relativitza el misteri i prescindeix tant de la sorpresa (la revelació no ho és tant) com del sobresalt. Això no vol dir que a la seva pel·lícula hi falti inquietud: amb el suport de la magnífica fotografia d’Ed Rutherford, Hogg converteix una mansió enmig del no-res en una suggerent fantasmagoria. Però no és un film estrictament de gènere. La directora pren els escenaris, les atmosferes i els personatges d’una pel·lícula de terror gòtic per abordar un altre tipus d’inquietuds, sobre tota la por de no saber interpretar i cristal·litzar en la ficció (l’escriptura dolorosa de la filla) ni el que et proporciona el record ni el que et suggereixen els espais, els llocs, on van passar les coses que t’hi han portat.