La història secreta del Tetris, el joc rus que va disparar els beneficis de Nintendo

‘Tetra’ (‘quatre’ en grec) i ‘Tennis’: Tetris. Així de senzill es va formar el nom d’un dels videojocs de lògica més populars. I igual de senzill s’intenta explicar a la pel·lícula ‘Tetris’ de quina manera es va gestar aquest joc revolucionari. El film, disponible a la plataforma d’Apple TV+, gira entorn de Henk Rogers, dissenyador de videojocs i empresari neerlandès que va aconseguir el que semblava impossible: la distribució del Tetris a les consoles de videojocs i la intermediació en el conflicte entre Nintendo i Atari per resoldre el litigi quant a la llicència del producte i que aquest pogués consumir-se en la innovadora Game Boy, la videoconsola portàtil que va suposar un abans i un després per als videojocs.

Som al 1988. Rogers descobreix el joc ideat dos anys abans per Aleksei Pàzhitnov, enginyer informàtic del servei d’intel·ligència soviètic que va aplicar els seus coneixements als jocs d’ordinador. La Perestroika començava a ser una realitat, però Pàzhitnov, malgrat el factor lucratiu del seu invent, no va obtenir drets d’autor, que van passar a ser de la Unió Soviètica. No va poder començar a beneficiar-se econòmicament de l’èxit del Tetris fins a 1996, quan va formar amb Rogers l’empresa The Tetris Company. Rogers va ser clau. Tal com s’explica en les primeres seqüències de la pel·lícula, no només va veure en el Tetris l’entreteniment més addictiu possible, sinó que li va semblar el videojoc perfecte i va convèncer uns inversors perquè el recolzessin.

Va significar una fita per als primers consumidors d’aquesta nova forma lúdica. Cert que la firma Nintendo havia donat a la diana uns anys abans amb el també exitós Super Mario Bros, però el Tetris era una altra història. Molt simple en aparença: fer caure peces per omplir uns buits de la pantalla fins a obtenir línies que desapareixen immediatament. Si s’aconseguien quatre línies, premi: havies obtingut un tetris. La tècnica es va anar fent una mica més sofisticada, però mantenint-se fidel a la seva essència: aquesta addicció, en paraules de Rogers, que va desbancar els cèlebres Pac-Man (‘comecocos’) i els jocs de ‘marcianitos’ popularitzats a les màquines ‘arcade’ dels salons recreatius. Rogers ho va tenir clar: el Tetris arribaria també a les màquines recreatives i en forma de cartutxos de videojoc. La revolta de la Game Boy estava en marxa.

Geopolítica del videojoc

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

La pel·lícula documenta la particular geopolítica dels videojocs del moment, la creació de la Game Boy a les dependències de Nintendo a Seattle –filmada gairebé com una epifania–, l’entrada en disputa de la firma britànica Mirrorsoft i una sèrie de tribulacions més dignes d’un relat d’espionatge –en la ranera de la Guerra Freda– que es van esdevenir quan tots van començar a entreveure l’enorme èxit que tindria l’invent de Pàzhitnov rendibilitzat per Rogers.

Nascut el 1953, descendent d’una família indonèsia, desenvolupador de la companyia Bullet-Proof Software al Japó i de Blue Planet Software a Hawaii, casat amb una japonesa, amb qui va tenir tres fills, Rogers havia introduït al mercat occidental el videojoc de rol ‘The black onyx’. Al film l’interpreta Taron Egerton, actor gal·lès –ben diferent físicament al Rogers original: llicències dels ‘biopics’ no mimètics– a qui li agrada fer de camaleó amb personatges reals: el 2019 va encarnar Elton John a ‘Rocketman’. També el director de ‘Tetris’, Jon S. Baird, és procliu al gènere biogràfic: el seu anterior llargmetratge, ‘El gras i el prim (Stan & Ollie)’ (2018), se centra en la gira anglesa dels populars còmics Stan Laurel i Oliver Hardy, mentre que la seva minisèrie ‘Stonehouse’ (2023) evoca el ministre del Partit Laborista britànic John Stonehouse, que va arribar a fingir la seva pròpia mort el 1974.