Jean-Christophe Grangé: «El nazisme va ser pura bogeria malèfica que va mostrar el més fosc de l’ànima humana»

«Els nazis es van convertir en centenars de milers d’assassins en sèrie. El nazisme va ser pura bogeria malèfica, malvada i perversa. Va mostrar el costat més fosc de l’ànima humana. Per això em va interessar submergir una història de novel·la negra en un decorat encara més negre, macabre i espantós. Fer que una investigació per trobar un assassí portés els meus personatges, un dels quals un policia de la Gestapo, que treballa al servei d’un imperi del mal, a descobrir un altre nivell del maldat: les atrocitats del règim nazi, entre les quals el genocidi de malalts mentals». Així es va plantejar l’escriptor i periodista parisenc Jean-Christophe Grangé (1961) la trama de ‘Muerte en el Tercer Reich’ (Destino), novetat ‘noir’ que s’emmarca en el subgènere del ‘nazi crime’ i coincideix amb la del gal·lès Chris Lloyd, ‘Réquiem por París’ (Principal Noir). 

Els dos títols estan perfectament ambientats –el primer al Berlín de l’agost de 1939, un mes abans de la Segona Guerra Mundial, i el segon, a la França ocupada pels nazis de 1940– i es troben en la millor tradició cultivada pel desaparegut Philip Kerr amb el seu detectiu Bernie Ghunter i, sense anar més lluny, per Ben Pastor i el seu Martin Bora. 

A ‘Muerte en el Tercer Reich’, un «monstre» esbudella i assassina dones de càrrecs nazis. «A tots els meus llibres busco figures del mal i situacions el més angunioses i inquietants possible. Els oficials nazis, amb els seus uniformes i botes negres i les seves armes enfundades ho són i són temibles. Però a mi em fan més por les seves dones, que no s’interessen pel que fan els seus marits, que porten una vida lleugera i superficial al marge de la monstruositat, bevent xampany en luxosos hotels, indiferents al mal que és per tot arreu. Temo la facilitat que té l’ésser humà de mirar cap a un altre costat», recalca per videotrucada Grangé, guionista de ‘Vidocq’ (2021).

Antiherois amb un costat tenebrós

El també autor de ‘Los ríos de color púrpura’, portat al cine amb Jean Reno i Vincent Cassel, reuneix, per seguir la pista de l’assassí, un atípic trio protagonista d’antiherois «que exerceixen diferents papers al Berlín nazi». El psicoanalista, gigoló i xantatgista Simon Kraus, que tractava les víctimes, Minna von Hassel, una psiquiatra aristòcrata i addicta que intenta salvar els malalts mentals de l’eutanàsia nazi, i l’esmentat esbirro de la Gestapo Franz Beewen. «Tots tres lluiten pel bé però tenen una part tenebrosa, coneixen les pulsions més fosques. Em permeten penetrar en el territori del mal. És el caçador que coneix bé el bosc».   

Franz té el seu pare, traumatitzat per haver lluitat en la Primera Guerra Mundial, al manicomi que dirigeix Minna. «Mai em vaig dir ‘escriuré sobre mi o sobre el meu pare, molt perillós, internat en un psiquiàtric, o de les pors que jo patia de nen o de les meves angoixes’. Però en l’escriptura hi ha una part inconscient –admet Grangé sobre els paral·lelismes familiars–. Als meus llibres sempre hi ha present el mal i els orígens de la bogeria. Parlo d’un assassí que té una història traumàtica. Per mi, l’ésser humà és bo, i el que és dolent es desperta com a resultat d’una frustració, un trauma, una falta d’amor, una infància difícil... Això pot desembocar en una pulsió espantosa i si hi ha un detonador et pots convertir en un assassí en sèrie. Al matar vols exorcitzar la mort. Tots morirem. Als soldats els diuen ‘mateu’ i maten perquè mentre maten continuen vius». 

Les dones assassinades havien somiat amb un «home de marbre», Simon té malsons amb una nena nazi que l’executa. El món dels somnis és molt present a la novel·la del també autor d’El imperio de los lobos. «Jo no puc dormir sense malsons horrorosos. Sempre m’han interessat els somnis i la influència de la realitat que hi ha. Hi havia una dona alemanya de l’època, Charlotte Beradt, que va escriure un llibre amb els somnis que els berlinesos tenien durant el nazisme. Fins i tot els que no tenien problemes amb el règim nazi, sí que sentien la seva opressió i reflectien angoixa en els seus somnis. Jo mateix creia que superava les meves angoixes, però aquestes tornaven en els meus somnis – reconeix–. L’inconscient la registra i guarda. És com amagar la pols sota l’alfombra. Jo admiro profundament Freud i la seva psicoanàlisi. Tenia molta raó. Sempre vaig pensar que era una mena de detectiu que investigava en els seus pacients els indicis de l’origen dels seus traumes». 

I Grangé enllaça amb un altre tema omnipresent al llibre i en la seva pròpia vida: la psiquiatria. «Jo he tingut por d’heretar una mica de la bogeria del meu pare. Vaig créixer amb por i amb malsons constants perquè ell era una ombra amenaçadora. Però alhora em vaig criar envoltat de molt amor, gràcies a la meva mare i la meva àvia. No obstant, em vaig passar la vida al psiquiatre, he tingut diverses depressions», revela. «Però la meva bogeria no és destructora, m’ha permès ser escriptor i artista. Per escriure s’ha d’estar ferit i tenir alguna cosa profunda per explicar. Com deia André Gide, ‘amb bons sentiments es fan llibres dolents’. De nen, tenir por em va descobrir el plaer d’apassionar-me amb les pel·lícules i novel·les de terror gòtiques».

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

L’escriptor volia posar llum sobre aspectes menys coneguts de les atrocitats nazis: la dels gitanos i la dels malalts mentals. «Sempre m’ha afectat que eliminessin éssers humans pel simple fet de tenir un defecte. És una idea espantosa. La protagonista és alcohòlica i bastant depressiva, i lluita contra la idea nazi que només els útils han de viure i que s’ha d’eliminar les boques inútils que només costen diners, com els malalts mentals. És una visió darwiniana de la vida», lamenta qui «com artista» se sent «molt a prop de la bogeria». «Sempre faig broma que estic mig boig –somriu–. Van Gogh i molts escriptors van estar en psiquiàtrics...». 

Un altre tema que aborda Grangé és el «sinistre projecte Lebensborn», de fecundació de dones del Reich per perpetuar una raça ària pura. «Veus les infermeres empenyent cotxets i alimentant supernadons en preciosos jardins cuidats per presos jueus dels camps alhora que maten tothom que no encaixa en el projecte nazi. Creien que feien el bé millorant el gènere humà i en paral·lel eren capaços de tota mena d’horrors».