Eros Ramazzotti, el batec infinit dels últims romàntics al Palau Sant Jordi

Ramazzotti, acompanyat d’una banda d’una desena de músics, va presentar el seu últim disc, ‘Batec infinit’ (en italià ‘Battito infinito’), amb què va començar un concert que va estar farcit de clàssics de la seva discografia. En un inici ple de missatges positius i fins i tot amb mirada ecologista, el romà va aparèixer com un ésser celestial, emergint escudat per una gran pantalla que projectava imatges bucòliques entre planetes i natura radiant, algunes amb un clar deix de salvapantalles de Windows.

Va combinar l’italià amb el castellà (i en menys mesura l’anglès), com ha fet al llarg de la seva carrera, una cosa que li ha permès fer d’Espanya la seva segona casa. Va obrir ‘Battito infinito’ per seguir amb ‘Ultimi romantici’ abans que ‘Sono’ (‘Soy’ en espanyol) invoqués Alejandro Sanz a les pantalles per cantar a duo (en un vídeo pregravat) una de les cançons més destacades del seu últim àlbum. Una peça plena de melancolia i de referències a l’inexorable pas del temps, també per a Ramazzotti, ja avi, com va anunciar fa uns dies i va comentar durant el concert.  

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

Eros es va entretenir en la primera aturada a llegir pancartes, com la d’una dona que reclamava ser felicitada pel seu 50è aniversari. «Sembles de 30», va dir en mode cavaller. El romà, conservador en els seus moviments, sap que difícilment res superarà el pòsit que han deixat les seves cançons clàssiques a través de la seva veu nasal tan i tan singular (i tantes vegades imitada). I d’aquestes va nodrir, per a nostàlgia del públic, les seves dues hores de concert. Ben aviat ‘Dove c’è musica’ ja va assenyalar per on anava la vetllada al mateix temps que baixava al nivell del públic per sentir els fanàtics de les primeres files tocant i sent tocat. ‘Un’ emozione per sempre’ (Una emoció per sempre’) va suposar la primera explosió col·lectiva («moments que quedaran així; gravats en la ment»), i van seguir d’altres com ‘Stella gemella’, amb Eros armat d’una guitarra i amb introducció gospel conduïda pel bateria inclosa.

Es va fer de nit amb ‘Se bastasse una canzone’, de la categoria Grans Clàssics, i va demanar la llum dels telèfons perquè la seva veu es projectés cap a les estrelles. De la mateixa categoria van sonar ‘Solo con te’ o ‘Una storia importante’, per dir només alguns dels himnes apassionats de Ramazzotti. Sí que va destacar –a més de jocs entre seccions, com una incursió en ‘No woman no cry’, entre d’altres– el canvi de ritme de ‘Fuoco nel fuoco’, tema amb què, animat pel públic, es va recrear ‘a cappella’. La comunió final, amb els llums encesos per veure les cares dels fans amb qui porta dècades de relació, va arribar amb ‘Più bella cosa’. Va acabar el Sant Jordi amb un profund «gràcies per exjstir».