Una gran exposició descobreix el Plensa més íntim a la Pedrera

La Pedrera acull fins al 23 de juliol ’Jaume Plensa. Poesia del silenci’, una espectacular mostra que penetra a l’obra d’un dels artistes espanyols vius amb més projecció internacional. Comissariada per Javier Molins, inclou escultures de moltes mides i materials diferents que no només ocupen la sala d’exposicions de la Fundació Catalunya la Pedrera sinó que dialoguen amb diferents espais de l’emblemàtic edifici curvilini d’Antoni Gaudí al passeig de Gràcia.

A l’entrada, davant la façana, ‘Flora’, un enorme cap en marbre blanc rep visitants i passejants i a la nit, la llum d’una altra figura de Plensa, ‘Day-night’, col·locada a la teulada de l’edifici, il·lumina Barcelona. «És com si fos un far», comenta l’artista barceloní de 67 anys amb obres de grans volums a tots els continents que contrasten amb la mida més humana de la majoria de peces exposades a la Pedrera. Inclou 108 peces, algunes de mai vistes, creades durant la pandèmia.

El seu univers surt de les paraules i de la poesia. «Skakespeare, Baudelaire, Dante i William Blake van alimentar durant la meva joventut un actitud de pensament. Són les quatre potes de la taula sobre la qual he construït una piràmide». Dels seus poetes espanyols de capçalera en destaca el gallec José Ángel Valente en castellà i el valencià Vicent Andrés Estellés. «Els poetes transcendeixen amb precisió i molt poques paraules. L’escultura també té la capacitat de transcendir la quotidianitat i alhora donar-li tot el seu valor. Escultura i poesia són fills del mateix concepte. La pintura, en canvi, és més narrativa». També és un gran amant de la música que sent com «un món invisible que ens abraça» en el qual es va bolcar recentment al Liceu amb la hipnòtica versió de ‘Macbeth’, de Verdi.

La música, com les matemàtiques són llenguatges. I Plensa sempre ha estat fascinat pel llenguatge, símbol de la cultura i de l’ésser humà. «Aquesta exposició és plena de petites aproximacions a una cosa tan àmplia com la memòria que podem compartir, una cosa que ens uneix. És plena de ponts entre tots nosaltres, les comunitats i les cultures. L’art és un vincle comú que ens uneix a través de la bellesa».

Esculpir memòria

Notícies relacionades

Jaume Plensa: «‘Macbeth’ és poesia en estat pur»

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Moltes ciutats del món tenen escultures de Plensa. Barcelona ha trigat a fixar-se en ell. Un important projecte davant el mar es va frenar quan Ada Colau va arribar a l’alcaldia per primera vegada. ’Carmela’, situada al costat del Palau de la Música Catalana cedida fins al 2024 a la ciutat i les portes-reixes del Liceu són les seves peces més visibles a la capital catalana. ¿Què en pensa? «La vida d’un artista no és la seva ciutat; és el món, la comunitat. Però, per descomptat un dia m’agradaria fer un peça aquí, per deixar un llegat de la nostra generació, com va fer Gaudí, a qui hauríem de deixar descansar una mica. Hem de tenir l’ambició de deixar obres que parlin de nosaltres», ha destacat. «Però prefereixo parlar d’aquesta exposició. Em fa il·lusió que sigui a la meva ciutat. Quan era petit i hi passejava per davant no m’hauria imaginat mai que formaria part d’aquest edifici. Però el que més m’il·lusiona és formar part de la memòria que construïm amb aquesta exposició. Les ciutats també es construeixen amb coses que no existeixen».

Totes les obres exposades són de Plensa, algunes les ha recomprat a museus, com la primera que va fer amb paraules extretes de ‘Macbeth’ de Shakespeare. «La gent m’associa molt a l’espai públic perquè són peces que tenen un impacte immediat en la comunitat i perquè algunes són bastant icòniques», reconeix. Aquesta exposició, però, permetrà descobrir un altre Plensa. Un Plensa més íntim i familiar. L’obra més antiga és de 1988 i la més nova, ‘Overflow’ acabada de fer per a l’exposició, s’exhibeix en un dels patis interiors de la Pedrera.