Crítica de ‘Retorno a Seúl’: una heroica odissea interior

A partir d’un petit nucli temàtic, ‘Retorno a Seúl’ cobra transcendència a mesura que transita del drama familiar a l’estudi psicològic per convertir-se en una misteriosa investigació sobre el sentit d’identitat i pertinença. És, doncs, tan impredictible i seductora com la seva heroïna, que va ser adoptada per una parella francesa al néixer i que, de visita a la seva Corea natal dècades després, emprèn una recerca dels seus pares biològics que no triga a revelar-se com l’inici d’un convuls viatge d’autodescobriment. La jove és una contradicció errant: es mostra alternadament introspectiva i desinhibida, bufona i amenaçadora, resoluta i desvalguda, i aquesta volubilitat –que l’actriu Park Ji-min retrata amb una facilitat aclaparadora– li serveix d’escut davant els que intenten conèixer-la o, segons la seva lògica, de ferir-la. 

Mentre avança a través de salts en el temps, la pel·lícula suggereix que per a la seva protagonista i per a aquells que pateixen desplaçaments similars –com el director Davy Chou, nascut a França poc després que els seus pares fugissin de Cambodja–, la desconnexió del món és una ferida que mai guareix. I ho fa amb molta melancolia però evitant sentimentalismes, sense recórrer a grans discursos ni girs climàtics i basant-se en l’observació detallada i matisada per demostrar de manera brillant que les nostres percepcions del que som, el que volem ser i el que evitem ser es mantenen sempre en trànsit.