Les neures, de vegades macabres, del Paco Mir dibuixant

El curiós és que li ha sorprès al propi actor, guionista i productor quan per a aquest recopilatori va buscar entre les tires i vinyetes d’humor, moltes d’inèdites, que no ha deixat de dibuixar al llarg de la seva vida. «No era conscient de la quantitat de suïcides que vaig fer llavors. Tampoc és que aquella etapa de la meva vida fos tètrica o depressiva. No sortien de cap pou, però la veritat és que no sé d’on em sortien», admet Mir, que apunta, potser, al llibre ‘Ideas negras’, d’André Franquin, autor de Spirou, o a la influència de la família Addams. «És un tema encara tabú. Avui n’hi ha algun que no faria, com el del ‘Petit suïcida’ [on un adult regala un kit a un noi], que desgraciadament coincideix amb el cas de les bessones de Sallent. El límit del bon gust ha de manar per sobre de l’acudit».   

Als seus 65 anys i després del recent comiat del Tricicle després de 40, les més de 400 vinyetes i tires de ‘Neuras diarias’ (Temes de Hoy) posen ara sobre l’escenari el Paco Mir dibuixant, que va publicar en revistes i diaris com ‘TBO’, ‘Interviú’, ‘Muchas Gracias’, ‘Cul de sac’ o EL PERIÓDICO, on va presentar una sèrie de Julián i els seus amics, que havia inventat per al ‘Diari de Barcelona’, i una altra d’acudits estiuencs. 

Opina Mir que «quan ets professional, mai has de perdre el sentit de l’humor». «És la història del pallasso trist, o del cirurgià, que, tot i que s’acabi de divorciar, ha d’operar. Com deia Boris Vian, l’humor és la política dels desesperats. Encara que estiguis malament, sempre pots aferrar-te a ell. Mira, per exemple, els soldats ucraïnesos, que en plena guerra han penjat vídeos a TikTok. És una vàlvula d’escapament».    

Als seus acudits hi ha un bon grapat de mosques, ganduls, nàufrags, bústies, enamorats i cors trencats o gossos amb les seves caques i amos. «Són formidables gags d’humor basats en l’absurditat de la vida quotidiana» i amb un «humor de pirueta intel·lectual que fa pessigolles a la intel·ligència del lector», il·lustra al pròleg JL Martín, el creador de Quico el Progre, qui li va donar una oportunitat a ‘Jueves’ i a qui va substituir durant unes vacances a EL PERIÓDICO. 

També apareixen molt els polítics, però «com a mal endèmic, aquells que ens manipulen, siguin del signe que siguin, i als quals hem de suportar. Intento dibuixar per a un ciutadà universal les coses que afecten tothom, ja siguin d’esquerres o de dretes, perquè, si plou, tots es mullen».  

«Mai m’he autocensurat. No hi ha d’haver límits per a l’humor. A l’humor li és igual el que és políticament correcte, perquè l’humor trenca amb l’establert. Si tot fos correcte, no existiria l’humor. I si algú s’ofèn, doncs ‘qui té cua de palla s’encén’. El meu to no és agressiu, soc més irònic i subtil. Soc més de verí que de destral», afirma amb una enigmàtica mirada l’actor barceloní.

La pandèmia

Dibuixa diàriament. També, sobretot, durant la pandèmia. «És una manera d’estimular l’enginy, d’exercitar la gimnàstica mental, no tant el el fet dibuixar l’acudit, sinó pensar-lo. Per estar preparat per si un dia em truquen d’EL PERIÓDICO per oferir-me una tira diària –somriu Mir–. I durant el confinament els vaig anar compartint a les xarxes per provocar bon rotllo». 

Notícies relacionades

Tricicle: «Se’n van molts: Piqué, Serrat i nosaltres»

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

Recorda com després d’estudiar Belles Arts va aterrar el 1979 al ‘TBO’ de l’última etapa, ja en decadència. Allà, amb Josep Maria Sirvent i els germans August i Joan Tharrats, va formar Quatricomía-4 i van crear junts ‘La Habichuela’, una pàgina on embotien uns 20 acudits fets entre els quatre amb la qual van reinventar l’estètica de la revista infantil i van donar curs a un humor absurd que va encantar al públic jove (no tant, diu, als subscriptors centenaris). «Érem un equip de creació fantàstic, sense egos. Teníem 21 o 22 anys i estàvem influïts pel mateix humor. Érem quatre caps en un: un tenia una idea, els altres la dibuixaven, i al revés. Teníem la porta oberta per fer el que volguéssim, així que vam investigar un nou tipus d’humor i de format. Com que la revista estava molt malament, el director, el senyor Viñas, va pensar ‘perdut per perdut’. I m’alegra que moltes vegades, als espectacles del Tricicle, se m’ha acostat gent per dir-me que seguia ‘La Habichuela’». Aquella pàgina també va cridar l’atenció d’un JL Martín que els va obrir la porta de ‘Jueves’ i amb qui ha col·laborat en el món del teatre i de la televisió. 

Mir, que també ha publicat un llibre infantil, ‘El monumento a la cometa’, i ‘Ya me quejo yo por ti’, el diari d’un «polimultideprimit» esquitxat de dibuixos, explica que igual que «el Tricicle deu molt a Jacques Tati, Buster Keaton, Peter Sellers i Cary Grant, perquè tots estem fets com Frankensteins, de trossets de coses que et fan únic», en el dibuix, les seves influències i admiració també beuen de Carlos Giménez –«tot i que no tingui res a veure amb el meu estil, el missatge et queda»–. Però sobretot de Mingote –«qui més m’ha marcat, pel seu estil, el seu costumisme...»–, Sempé, Franquin, Gotlieb, Quino, Moebius, Gin i Mordillo. En plena febre per les seves pàgines, Mir es va acostar tímidament a Mordillo per demanar-li una firma dient-li que era només un aprenent. «La seva resposta va ser una lliçó d’humilitat», recorda: «¿No ho som tots?».