Jorge Edwards: «He sigut fidel a la literatura, més que a les dones»

Aquest 29 de juliol fa 91 anys Jorge Edwards, l’escriptor xilè de memòria infal·lible que va posar en suspens la imatge internacional de la Revolució Cubana quan, el 1973, va publicar Persona non grata, sobre el seu decebedor descobriment que allò que resplendia no era realment or revolucionari.

Aquesta memòria que va posar de manifest en un dels llibres polítics (i literaris, perquè ell el va escriure amb la seva prosa de gran narrador) del segle XX continua sent una de les seves divises, tot i que ara els anys pesen, i no només això, sinó que pesars físics relacionats amb la malaltia de l’edat i altres problemes li impedeixen fer la vida amb el repòs que el va distingir en altres temps, i també sotmetre’s a rememoracions com les que manté la prosa de llibres seus tan plens d’històries com El inútil de la familia o La última hermana.

En un altre temps, i no fa gaire, repicava com si tingués en una enregistradora al seu cervell tots els elements, fins i tot els sintàctics, de converses que va tenir, amb Fidel Castro o amb Pablo Neruda, o amb parents seus que són protagonistes de moltes de les seves proses, com si les estigués sentint tal com van ser fa cinquanta o més anys. En aquesta ocasió, quan vam estar amb ell el 13 de juliol, n’hi havia prou amb assenyalar alguna cosa així com els titulars de converses que recorda i que continuen sent crucials per haver escrit llibres en què es mostra com, potser, el millor memorialista de la seva generació, amb grans memoriosos amics seus com Mario Vargas Llosa o Carlos Barral.

Ara Edwards, eixut, rialler, vestit com per sortir («M’han dit que venen vostès i així m’he vestit») ens rep a casa seva, que sembla francesa enmig del barri de Salamanca de Madrid, on la seva filla Ximena, que el cuida, ha desplegat en una taula rodona un gran nombre de fotos perquè està fent un àlbum d’una vida familiar tan llarga. Davant seu hi ha una gran quantitat de llibres, propis i aliens, als quals acudeix quan vol destacar lectures antigues o redescobriments d’ara mateix que li porten memòria de quan era un jove lector i encara, per exemple, no havia viscut el trauma de Cuba. Entre aquests llibres es refereix (i recita) paràgrafs del Quixot o de Neruda, del qual va ser ajudant diplomàtic, assistent, amic i biògraf.

Amb nosaltres ha vingut a l’entrevista («¿I no m’entrevistaràs?», va dir a aquest periodista setmanes enrere, quan vam anar a saludar-lo, en record sens dubte de moltes entrevistes anteriors) el professor Eduardo San José, de la Universitat d’Oviedo, asturià amic seu, especialista en la seva obra, que ha acabat la tasca de preparar els contes complets, dels quals, en gran manera, està tan orgullós l’autor d’una altra obra que li agrada esmentar com una de les seves millors contribucions al seu ampli catàleg, la dedicada al seu personatge preferit (això ens va dir) de la literatura universal, Montaigne... De vegades Eduardo alleuja la tasca de l’entrevista i fa també les seves preguntes, tot i que aquesta tasca de vegades són monosíl·labs que Edwards completa amb picades d’ullet i sobreentesos, entre els quals, el més pícar, per dir-ho així, es produeix quan li preguntem per Neruda, com sembla natural en totes les entrevistes que se li fan, i ell diu, sense cap més comentari: «El problema no era Neruda. El problema era Matilde».

Matilde és Matilde Urrutia, la segona dona, el gran amor de Neruda, que no va tenir només aquest amor, i de les aventures del qual Edwards ha escrit llibres bellíssims, com els que es refereixen a l’etapa birmana i de la que parteix la història de la seva relació sexual amb una noia que ha posat el Nobel xilè en el Metoo dels autors indesitjats... «Va ser», m’aclareix el professor, «a Oh, maligna: la protagonista, la birmana Josie Bliss, no era cap noia, era tota una dona pantera que va estar a punt de matar Neruda per gelosia. La ‘noia’, en canvi, era una neboda de Matilde, de la qual es va enamorar quan ja era gran i estava malalt i que apareix al final de la novel·la».

Just després asseure’ns i fixar-nos en el seu vestit gris marengo (el color preferit de Juan Benet, per cert) i en els seus ulls remarcats per unes ulleres que els engrandeixen a l’infinit, li vaig preguntar per una cosa que m’havia recordat el professor que deia Edwards últimament: que ell ha sigut fidel a la literatura. «Sí –va respondre–, fidel a la literatura, però no tant a les dones, és veritat».

P. ¿I ara és fidel a Xile o a Espanya?

R. Mentre no em facin fora, seguiré aquí.

Va afegir, de manera enigmàtica: «Podria llegir Shakespeare, però...», perquè potser va relacionar que aquí la lectura que obliga l’estada al país que l’acull seria la de Cervantes. Em vaig permetre dir-li que en la disjuntiva entre Shakespeare i Cervantes, llegir Neruda seria una mostra de fidelitat a Xile, així que millor recitar l’autor d’aquell bonic poema, Oda a las cosas rotas, que ens havia recitat feia tan sols unes setmanes. «¿Et vaig recitar Neruda, doncs?» També podríem sentir-li recitar a Vicente Huidobro, un altre mestre xilè... «¡Sí, Huidobro! Huidobro estava en el mateix curs que el meu pare. Però el meu pare sempre deia que Huidobro estava boig».

P. Vostè també deu haver fet bogeries a la vida, ¿no?

R. Dedicar-me a la literatura en forma exagerada. Viure tan lluny de Xile, també.

P. Explica en un dels seus llibres que un amic de Neruda, Acario Cotapos, va dir al nobel que estaria bé vendre Xile i comprar-se una cosa més petita a prop de París.

R. Això és, ¡i hauria estat bé!

És hora de demanar vi, vi blanc, fresc, per a algú que explica als llibres, quan fa memòria, els glops que pren, com quan arriba a la sala buida de l’hotel en què l’allotja el règim cubà les primeres nits en què pren possessió del seu encàrrec diplomàtic a la Cuba de Fidel. Allà no hi ha res i ell treu de la seva petaca una ampolla de whisky que l’acompanya. Però beure no està en la seva llista d’excessos. «No, no, sempre he sigut un paio moderat, això m’ho diuen molt. Moderat en totes les coses».

P. I en la seva escriptura, és excel·lent el ritme moderat de la seva escriptura... Com si estigués sentint una música mentre escriu la prosa.

R. Una vegada, la primera vegada que em va llegir, al rebre els meus contes de jove, Neruda em va dir que el que li interessava era la tranquil·litat amb què jo escrivia.

Aquesta tranquil·litat la va tenir per escriure el llibre més complex de la seva vida, plena de fulles i ganivets, que li va fer guanyar l’animadversió i el repudi de l’època, Persona non grata, arran de la seva experiència com a encarregat de negocis de Xile a Cuba. Li diem això, que aquest llibre està escrit amb repòs. Generalment, Edwards respon amb el·lipsis, com si n’hi hagués prou amb un breu record per mostrar un món de respostes, així que d’aquesta manera respon sobre aquesta escriptura pausada d’un llibre de tant risc: «Vaig estar a Cali, Colòmbia, en una trobada amb estudiants... I en vaig sortir viu. Jo tenia un quadern en què apuntava el que m’anava passant a Cuba i me’l van robar».

Aleshores la policia cubana no va deixar que Edwards se n’oblidés, així que per tot arreu (menys a les Canàries, potser, on el vam conèixer el 1974) va tenir tafaners que anaven a les seves conferències o presentacions.

P. ¿En aquell quadern en concret hi havia apunts per a edicions successives de Persona non grata? ¿Volia incloure coses noves en edicions successives?

R. No. Aquell llibre està complet... Mentre vaig ser a Cuba, José Lezama Lima sempre volia veure’m, no sabia per què. Així que un dia en què vam coincidir em va dir: «¿Vostè s’ha adonat del que passa aquí? Ens estem morint de gana. Digui als governants xilens que siguin més prudents». I això vaig fer, dir als governants xilens que fossin més prudents...

La memòria nítida d’Edwards. Aquest paràgraf que ens va dir està pràcticament igual en totes les edicions, des de la primera, d’aquell llibre tan important... Edwards havia conegut i va conèixer molts exiliats cubans, sobretot després de Persona non grata, com Guillermo Cabrera Infante, que va viure a Londres la purga cubana. «Em va dir en una carta: “No hi ha deliri de persecució allà on la persecució és un deliri”». Això va ser el que em va dir».

Assenteix («Bé...») quan li diem que Cuba va ser la gran derrota de les il·lusions a l’Amèrica Llatina, i diu que cal prendre’s amb tranquil·litat els successius fracassos d’aquesta part del món... Pel que fa a un dels moments crucials de la vida del seu propi país, quan el jutge espanyol Baltasar Garzón va aconseguir l’extradició del dictador Pinochet, ell recorre a la seva memòria: «¿Tu saps on era jo quan van detenir Pinochet? A Porto. Portugal, molt estrany».

Va anar a Cuba sent un home d’esquerres, i aquella visió va esfondrar algunes conviccions prèvies, però per saber què el va canviar respecte al món al qual havia anat amb una curiositat excitada, «per saber-ho cal llegir Persona non grata». ¿Vostè l’ha rellegit? «Una vegada, per parlar de la Revolució un dia en una conferència a París».

P. Edwards (li pregunta el seu amic el professor) un dia et vaig sentir dir que t’agradaria ser recordat com un cronista i no tant com un novel·lista...

R. Pot ser... Però a mi m’encantaria ser recordat com un Montaigne xilè... Tot i que no crec que hi hagi arribat.

P. ¿Com va arribar a Montaigne?

R. Perquè em vaig posar a llegir-lo i em va agradar... Quant als meus propis llibres, a mi m’agradaria que em recordessin per La mujer imaginaria. La vull reescriure, deu estar per la taula. És la història eròtica d’una senyora molt gran amb un ‘callampero’ [les ‘callampas’ és com anomenen a Xile les viles misèria]. Aquesta senyora aconsegueix una simpatia per aquell personatge i jo vaig voler desenvolupar això...

P. Vostè sempre ha estat envoltat de dones.

R. És veritat. Jo era el que a Xile es diu un ‘regalón’. Bé, què hi faré.

P. Ara li poden regalar. El 29 de juliol farà 91 anys.

R. ¡Tant li fa!

El que l’ha emocionat més com a lector és l’obra de Marcel Proust, per aquesta s’ha aixecat aviat molts anys. «¡Però ara vaig a hotels, m’aixeco aviat i em diuen: “S’ha d’esperar cinc hores per esmorzar”, i així no es pot». Vargas Llosa també s’aixeca aviat per llegir. «Com la meva tieta Fanny. Una dona que va conèixer Proust. Deia que era un home ossut amb camises de cotó. “Mira, i ha arribat”, em deia la meva tieta Fanny».

Ple de literatura. Edwards va d’Azorín («vaig escriure una vinyeta a l’estil d’Azorín, a la revista de l’escola») a José Ortega y Gasset («va omplir el meu costat de les idees»), va transitar per James Joyce («¿Saps per què li vaig posar Gente de la ciudad al meu llibre? Per Dublinesos. Tot i que no m’agradava, no em semblava exacte»).

P. ¿I César Vallejo, Jorge?

R. César era una passió nostra a Xile. Ens sabíem de memòria Piedra negra sobre piedra blanca... I aquell Me moriré en París con aguacero un día del cual tengo ya el recuerdo...

¿Li queda alguna cosa per dir de Neruda?

R. Jo crec que no. El misteri és Matilde. Però Neruda no ho era... Matilde era de família comunista...

P. Era la dona d’un faldiller... ¿Com reaccionava ella davant això?

R. Reaccionava Neruda. De vegades jo ballava amb Matilde i ell em deia: «Prou, jove». I continuàvem ballant.

P. ¿Què va significar Neruda per a vostè?

R. La poesia de la infància. Al sud de Xile. Perquè l’ambient del sud de Xile apareix allà en una visió inesperada. Jo crec que Memorial de isla negra és un memorial en vers i l’haig d’estudiar.

P. Un enamorat de la vida.

R. És clar. I de la gent. Neruda deia de la meva filla Ximena: «Compte, Jorge, perquè Ximena és la Senyoreta No». I aquí la tens, mira-la.

P. ¿Vostè té records de Fidel Castro? R. -

La seva manera de respondre és també no respondre, així que en aquest apartat aquesta és la seva resposta: «Una persona que va ser simpàtica amb mi va ser Haydée Santamaría, presidenta de la Casa de les Amèriques, germana d’un almirall que era cap de l’Armada».

Al final de la conversa, Jorge Edwards encara no s’havia acabat el got de vi blanc. Per la taula van transitar noms propis, els de Vargas Llosa, Gabriel García Márquez («M’agradava la música que escoltava»), José Donoso, Juan Carlos Onetti («Deia: “Els últims seran els primers”»), Juan Rulfo («Era extraordinari»), Octavio Paz («El meu millor defensor, perquè a Mèxic, després de Persona non grata, ningú s’atrevia a parlar dels meus llibres»)…

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

El professor San José va tenir una última curiositat sobre aquesta breu llista. ¿Per què Neruda no s’avenia amb Alejo Carpentier? «Neruda no saludava Carpentier, deia que era el personatge més neutral que havia conegut. Havien sigut amics a Caracas, però es van enemistar i Neruda no el saludava».

Edwards té respostes per a totes les preguntes, i ho fa a la seva manera. La memòria d’Edwards i les respostes d’Edwards. El cap lúcid, els ulls incisius. Les mans llargues, el vestit gris marengo sobre el cos prim, el mig somriure fent l’ullet quan li diem adeu des de la porta del pis que sembla francès.