Sir Michael Caine: l’actor que va triomfar amb el seu accent ‘cockney’ i l’ambigüitat sexual

 A la causa se sumen un director que el coneix molt bé, Christopher Nolan; el fotògraf que li va fer algunes de les fotos més decisives de la seva carrera als 60, David Bailey, i Chas Smash, integrant del grup Madness. Tots aporten el seu coneixement sobre un actor londinenc d’origen ‘cockney’ que en els daurats anys 60, entre els efluvis del ‘swinging London’ i la moda de Carnaby Street, va ser un dels integrants de la revolució artística protagonitzada per la classe treballadora. Al seu costat, els Beatles, els Rolling Stones, els actors Richard Burton i Sean Connery i el pintor David Hockney.

 El film es titula ‘MCaine’, anagrama de cinema. Segueix cronològicament els passos d’aquest actor forjat a si mateix que mai va amagar l’accent ‘cockney’, al contrari. Va arribar als escenaris de Londres i va ser suplent de Peter O’Toole a l’obra ‘Emboscada en la jungla’, centrada en un grup de soldats britànics. Després va participar en la primera peça d’un llavors desconegut Harold Pinter. Fan declarat de Marlon Brando i Humphrey Bogart, va adoptar el nom de Caine al veure a les rutilants marquesines d’un cine de Leicester Square el títol d’‘El motí del Caine’, de Bogart. En realitat es diu Maurice Joseph Micklewhite.

Els seus inicis no van ser fàcils. Caine explica en el documental que en aquella època va haver de treballar també rentant plats, fent d’obrer a carreteres i de porter de nit en un hotel de mala reputació, «i sovint havia de travessar ràpid el carrer per evitar els meus creditors». Per culpa d’aquesta incertesa el seu primer matrimoni no va funcionar. Havia compartit pis amb Terence Stamp, l’actor escollit inicialment per protagonitzar ‘Zulu’ (1964). Stamp no va poder fer-se càrrec del paper i el va substituir Caine en el que seria el seu primer gran èxit cinematogràfic. Al director, el nord-americà Cy Endfield, no li va importar en absolut l’accent dels baixos fons de l’East End londinenc de Caine. Va ser una cosa semblant a una revolució de classe veure un oficial britànic a la Sud-àfrica de 1879 parlant amb aquest accent.

 Stamp va tornar a creuar-se en la seva vida. Havia protagonitzat la peça ‘Alfie’ als teatres. Al preparar l’adaptació al cine, els productors van pensar en ell. Stamp va declinar l’oferiment perquè l’obra no va tenir èxit entre el públic. El seu substitut seria Caine, a qui el fill del director del film, Lewis Gilbert, coneixia des de feia temps. Estrenada el 1966, és la pel·lícula clau de la seva carrera. A partir d’aquell moment, va decidir utilitzar l’ambigüitat sexual al teatre i el cine. I va imposar una nova estètica. David Bailey recorda que va ser Caine qui va posar de moda les ulleres de pasta a les pel·lícules.

Nombroses anècdotes

 Al documental hi abunden anècdotes no gaire conegudes, imatges dels rodatges de ‘La batalla d’Anglaterra’ i ‘Funeral a Berlín’, entre d’altres, i bon material d’arxiu com el de la festa que li va dedicar Shirley MacLaine quan van rodar junts ‘Gambit’ (1966). Caine recorda que es va fer amic d’Alfred Hitchcock, però no va acceptar el paper d’assassí de dones que aquest li va proposar per a ‘Frenesí’ (1972). Ho va fer finalment Barry Foster. Temps després es van trobar en un carrer de Berlín. Hitchcock el va mirar i li va negar la salutació.

Notícies relacionades

El públic canta ‘El meu avi’ després d’una xiulada, a Calella de Palafrugell

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

 Si els Smiths van utilitzar una fotografia de Terence Stamp per a un dels seus senzills i Yo La Tengo tenen una cançó titulada ‘Tom Courtenay’, Madness van compondre el 1984 el gran tema ‘Michael Caine’. És Chas Smash qui explica com Harry Palmer, l’espia impassible que va encarnar Caine en tres pel·lícules, és el James Bond de la classe treballadora. Amb el genuí Bond, Sean Connery, van fer junts ‘L'home que volia ser rei’.

 Es va retirar a Miami a mitjans dels 90, però Jack Nicholson, que residia també a la ciutat, el va convèncer per fer junts ‘Blood and wine: Laberint criminal’ (1996). Caine va tornar al cine amb un èxit notable: tres anys després guanyaria l’Oscar per ‘Las normas de la casa de la sidra’ i el 2000 Isabel II li va atorgar el títol de Sir. Després d’un altre retir, seria Nolan qui el convenceria de tornar a l’acció interpretant el majordom Alfred a ‘Batman begins’ (2005). «Va donar calidesa a una cosa que seria massa fosca», explica Nolan. Des d’aleshores, no hi ha film d’aquest director sense el concurs de Caine amb l’excepció de ‘Dunkerque’, tot i que en aquest relat bèl·lic pot sentir-se un moment la seva veu parlant per ràdio amb Tom Hardy.