Emma Vallespinós: «El Harvard de la inseguretat és el patriarcat»

Com a feminista, ¿com va viure aquest any el Dia de la Dona Treballadora?

La veritat és que aquest any hi ha hagut moltíssim soroll polític al voltant del 8M, però no podem deixar que això eclipsi el més important, que és ser-hi i continuar reivindicant. El feminisme en què jo crec no margina ningú ni demana partides de naixement, ens agrupa a totes les dones. Amb tot, m’adono que a nosaltres, com a moviment, sempre se’ns demana l’exemplaritat quan, en realitat, és lògic que sorgeixin discrepàncies i que no totes estiguem d’acord. Això no ens resta credibilitat ni força. No podem exercir un feminisme modèlic i sense fissures, però és una cosa que se’ns exigeix més que a cap altre grup. 

Dediques gran part del llibre a la síndrome de la impostora. ¿En què consisteix? 

Va ser descrit per primera vegada el 1978 per dues psicòlogues clíniques nord-americanes, Pauline Clance i Suzanne Imes. I tot i que al principi la van batejar com a síndrome de l’impostor, més tard va començar a designar-se en femení al descobrir-se que les dones la patien amb més freqüència i intensitat. Les seves investigacions van demostrar com dones objectivament brillants i amb carreres modèliques dubtaven dels seus propis èxits i no s’atribuïen cap dels seus mèrits, sinó que ho justificaven tot amb cops de sort o coincidències. La síndrome de la impostora és estructural, hem après a desconfiar de nosaltres mateixes. Jo el solc anomenar ‘nohofarébenisme’ perquè es manifesta com una veu interna i et fa dubtar constantment de la teva capacitat. 

Vostè mateixa la pateix, ¿com es va sentir al veure que no era un defecte exclusiu seu sinó una problemàtica més col·lectiva? 

Va ser alliberador. Posar nom a les coses i saber que existeixen més enllà de tu et fa sentir acompanyada. Arran de la publicació del llibre he connectat amb moltes lectores que m’han confirmat que ho viuen de manera semblant. Els passa a dones joves que s’inicien en el món laboral i també a veteranes amb càrrecs de gran responsabilitat. Em fa obrir els ulls saber que ens passa a moltes, que no és un defecte meu i que no és culpa meva. 

 ¿Influeix en això la falta de representació a nivell social i cultural? 

Tot té a veure amb l’esfera pública i els llocs on tradicionalment no hem estat. El que se’ns ensenya en mitjans de comunicació, produccions culturals, càrrecs públics... és el que normalitzem. I si no hi som, inconscientment, acabes absorbint la idea que no existim. Fa anys en les tertúlies televisives, per exemple, no hi havia col·laboradores dones i ens semblava normal que no s’inclogués la seva opinió. En la ficció tampoc importaven, solien tenir una història menor i eren salvades per l’heroi masculí. Com menys representació més inseguretat, per això totes hauríem de poder ser protagonistes i, quan ho som, que no es consideri que són productes només per a dones, que s’universalitzin les nostres històries, les nostres vivències i els nostres pensaments com durant tants anys s’han generalitzat els dels homes.

La representació és important, però moltes vegades la mateixa inseguretat és la que impedeix que les dones es mostrin de manera pública i siguin aquest exemple que ajudi a trencar la síndrome de la impostora en d’altres. ¿Com se surt del cercle viciós?       

Una vegada des d’una productora em deien: «Si nosaltres les convidem però elles no volen venir, el resultat és el mateix: no hi ha dones en pantalla». I al final penso que l’única manera és dir que sí a tot el que en realitat vols fer, però que la inseguretat et fa replantejar. Hi ha coses que faig ara que ni se m’acudirien fa cinc anys, perquè aquesta veueta interna incapacitant no m’ho hauria permès. No s’ha d’esperar al valor, perquè no arriba sol, és qüestió d’imposar-se, malgrat el nerviosisme i el malestar. Només així es pot lluitar contra la frustració que provoca deixar passar oportunitats que et mereixes només perquè no t’atreveixes a aprofitar-les, i no és just per a tu.   

¿Quin és el motiu pel qual les dones pateixen aquesta síndrome amb més freqüència que els homes?

A ells també els passa, però si pateixen síndrome de l’impostor és més per un tema de personalitat i d’inseguretat pròpia. En el nostre cas, en canvi, és una cosa que hem après. La realitat és que tothom sol confiar en les capacitats d’un home, mentre que a nosaltres, la validesa mai se’ns pressuposa i hem de lluitar per demostrar-la, dia a dia. La millor escola per aprendre a dubtar de nosaltres mateixes, el Harvard de la inseguretat, és el patriarcat. Des de petites no ens hem sentit com les veus expertes ni les protagonistes. Vam créixer creient que aquest no era el nostre rol. Ells sí. S’espera que si s’hi esforcen, treballen i són bons en el seu camp arribaran lluny, però a nosaltres ningú ens va explicar aquesta part de la història.

¿Com es connecta això amb el ‘mansplaining’?

A ells mai ningú els ha posat en dubte i això es nota fins i tot en com parlen, en com s’expressen o en com són sempre els primers a donar la seva opinió quan sorgeix un tema de debat. El ‘mansplaining’ és aquesta actitud d’alguns homes que, sense demanar-los-hi, ens expliquen les coses des de la condescendència i el paternalisme. Es tradueix a no deixar-nos parlar, interrompre o explicar-nos coses que nosaltres ja sabem i, en canvi, ells no en tenen ni idea. 

¿Com s’ha de reaccionar davant aquestes situacions? 

Jo crec que els hi hem de fer notar perquè alguns ho fan sense adonar-se’n, ho tenen tan normalitzat que no en són conscients. De fet, també he parlat amb homes que han llegit aquest llibre i que m’han explicat que s’han sentit identificats amb certes parts però sense ells pensar que actuaven de mala manera o que les seves accions eren mal rebudes. N’hi ha que ho fan amb mala llet però també alguns que estan disposats a fixar-s’hi més i a deixar de tenir certes actituds nocives. Els hi hem de dir. 

Notícies relacionades

L’univers de Grangel Studio brilla a Casa Seat de Barcelona

Bob Wilson, mestre avantguardista

De fet, tu no culpabilitzes els homes, sinó un enemic comú anomenat patriarcat. 

Sí, i ens hem d’enfadar amb el patriarcat, amb el món injust en què ens hem criat i en què a les dones ens han fet ser la nota al peu. Per mi, la ràbia és una eina superútil.