Crítica de concert
Pixies, acurats i savis al Sant Jordi Club
El grup bostonià va mostrar un perfil madur sense renunciar al seu natural desvari i a les seves arestes sòniques en un generós concert d’una trentena llarga de cançons en el qual va combinar el seu catàleg de clàssics amb el material de ‘Doggerel’, el seu últim àlbum
Quan anàvem a veure els Pixies en els seus anys daurats, finals dels 80 i principis dels 90, ens flipaven les seves cançons imprevisibles, aquell furor catàrtic, trastornat i excèntric. No només eren bons temes, sinó artefactes sorprenents. Tres llargues dècades després, el seu estil conserva una aura genuïna, però aquell efecte és irrepetible, no només perquè nosaltres no som els mateixos, sinó que perquè la música s’ha transformat des d’aleshores i tothom està familiaritzat amb l’art de retorçar, esprémer i tallar en canal tota classe de cançons.
Queda un ofici i queda un art que Pixies invoquen en concerts com el d’aquest dijous al Sant Jordi Club: tercera vegada seguida en aquest local (després de les visites de 2016 i 2019) i primera que esgoten les entrades. El pas del temps aixeca els artistes icònics, que, arribat un dia, es veuen tocant davant famílies senceres. Allò de Black Francis i companyia és paladeable per indie-rockers de la vella escola i per joves intrigats per aquestes composicions entremaliades, nodrides d’ufologia i de mites bíblics i obertes a l’antediluviana música surf, com en l’obertura, ‘Cecilia Ann’, adaptació de The Surftones.
Desafiant la llegenda
Respecte a les seves altres visites recents, feia l’efecte que Pixies anaven a tota màquina, com sempre, però assaborint més les inflexions. Es van assentar una vegada més en els clàssics incorporant un material modern (de ‘Doggerel’, 2022) amb el qual no pretenien ser allò que ja no són. La banda ha anat entenent que no pot copiar-se a si mateixa, i van ser il·lustratius el parell de números ennuvolats de nou encuny, ‘Haunted house’ i ‘The Lord has come today’, falques madures que van matisar la trepidant dinàmica del concert.
Notícies relacionadesPixies van operar com un vell Rolls Royce amb els seus cromats impol·luts, cuidant-se dels detalls: el diàleg entre la guitarra rítmica de Black Francis i els dibuixos endimoniats de Joey Santiago, les entonacions malaltes, les riallades en ‘spanglish’ i l’eco vocal femení, ara a càrrec de Paz Lenchantin. Cims de líric desvari amb ‘Wave of mutilation’, ‘Bone machine’ i ‘Mr. Grieves’. Energia en bloc amb ‘Planet of sound’, ‘Tame’ i ‘Debaser’. La tonada amable de ‘Here comes your man’ i l’enrarida ‘Where is my mind?’. I les seves versions de The Jesus and Mary Chain i Neil Young. Una vegada més, no hi va haver lloc per a ‘Gigantic’, pur Kim Deal. I en la seva trentena llarga de cançons (dues hores de ‘show’), Pixies ens van voler dir que continuen sent els mateixos, però diferents.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
