Fotografia post-mortem: el cas del cadàver de Susan Sontag

I malgrat això, paradoxalment, la relació més llarga i profunda de l’escriptora la va tenir precisament amb una fotògrafa, Annie Leibovitz, tot i que mai s’esmentessin l’una a l’altra com a ‘parella’ en públic. No podien estar més allunyades. Leibovitz estimava el glamur de les estrelles de cine que va captar espectacularment amb la seva càmera i va ser és coneguda per ser l’última que va disparar un obturador fotogràfic davant John Lennon i Yoko Ono poques hores abans que Mark David Chapman ho fes davant el cantant amb una arma de debò. Sontag era el pol oposat, la pensadora greu i profunda que molt sovint es mostrava intransigent i terrible. Es van conèixer quan Leibovitz tenia 39 anys i Sontag en superava els 55.

L’última etapa de la malaltia de Sontag va quedar precisament documentada per la càmera de la seva companya. L’escriptora, que mai es va resignar davant la perspectiva de morir, i que fins i tot va arribar a negar la malaltia, es va acabar sotmetent a un dolorós trasplantament de medul·la òssia que no va tenir èxit. Durant tot aquest procés va ser allà l’objectiu de la seva amiga documentant dia a dia el terrible combat amb la mort.

Intimitat exposada

Dos anys després de la defunció, a Leibovitz li van oferir una retrospectiva de tota la seva obra per a la National Portrait Gallery de Londres i a ella se li va presentar el dilema: ¿Hi havia d’incloure les fotos que va fer a la seva companya al llit de mort i fins i tot la més polèmica, la que va fer sent ja un cadàver? Formaven part de la seva vida. I mai havia volgut exposar la seva intimitat. Ho va consultar amb alguns amics comuns, però no va acceptar les reticències del fill de Sontag, David Rieff, a qui la fotògrafa va recordar que una de les primeres funcions de la fotografia va ser retratar els morts per conservar-ne la memòria. La foto en qüestió, en blanc i negre, dividida per l’autora en diversos fragments superposats units amb cinta adhesiva en un format panoràmic, mostra les restes mortals al taüt. Va ser la imatge més pertorbadora de l’exposició i des d’aleshores Rieff i Leibovitz s’han convertit en poderosos antagonistes. Aquelles eren «imatges de carnaval de la mort d’una celebritat», va escriure el fill per apuntalar una reflexió que sembla en sintonia amb els escrits de la mare. Tot i que fos ella mateixa qui va deixar la seva companya documentar la seva última derrota.

 

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright