Anne Hathaway inaugura una Berlinale en crisi existencial

La Berlinale està en crisi. En realitat, porta molt temps estant-ho. Tradicionalment considerat com un dels tres festivals de cine més importants del món, des de fa dues dècades ha anat quedant endarrerit respecte als altres dos –Cannes i Venècia– i veient la seva presència al podi amenaçada per altres rivals sobre el paper menors, en part per la incòmoda posició que ocupa al calendari i en part per la seva creixent indecisió sobre quin tipus de certamen vol ser.

Se suposa que aquesta última qüestió ha de ser resposta pel seu nou director artístic, el crític italià Carlo Chatrian, que només ha necessitat tres anys en el càrrec per passar d’heroi a brivall. Acusat de convertir la Berlinale en un esdeveniment cada vegada més local i de privilegiar en excés el cine d’autor de línia dura, en la 73a edició del festival s’hi juga molt. Per això, més li val que el nivell general de les pel·lícules que es projectaran en els pròxims 10 dies –entre les quals, com es detalla unes línies més a baix, abunda el cine fet per espanyols– estigui molt per sobre del de la que avui s’ha encarregat d’inaugurar la mostra.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

La pel·lícula es titula ‘She Came to Me’, i la protagonitzen Anne Hathaway, Peter Dinklage i Marisa Tomei. Això la converteix en la pel·lícula amb el més semblant a un repartiment estel·lar de totes les incloses en el programa, i sens dubte aquest és un dels motius pels quals se li ha concedit l’honor d’obrir el festival; l’altre és la curiosa –per injustificada– fidelitat que la Berlinale manté cap a la seva directora, Rebecca Miller. «L’amor té el poder de transformar la gent, de canviar les nostres vides de trajectòria, i jo he volgut parlar d’una manera radical d’amor», explicava avui la nord-americana davant la premsa sobre el seu sisè llargmetratge –el quart que presenta aquí–, que combina l’improbable idil·li entre un compositor d’òperes en crisi i una capitana de remolcador addicta al romàntic amb el retrat d’una parella d’adolescents obligats a prendre mesures dràstiques per defensar la seva unió, i omple la barreja amb personatges pretesament rarets com una versió histèrica de Marie Kondo i un taquígraf feixista. 

El resultat és una pel·lícula que vol molt però pot més aviat poc: intenta assemblar-se a les comèdies de Woody Allen sobre gent neuròtica, però no té els diàlegs necessaris per a això; mira de reivindicar el sentiment amorós, però no aconsegueix generar un mínim de química entre els seus intèrprets; aspira a ser estilitzada, però, en canvi, és hortera; i es guanya el qualificatiu d’absurda no per l’extravagància de la qual amb tanta desesperació fa bandera sinó perquè cau en la incongruència i l’atzagaiada.