En la seva època d’esplendor la van anomenar ‘el Cos’, terme reduccionista que avui no acceptaria cap actriu de Hollywood mínimament conscienciada. Eren altres temps i moltes actrius es mesuraven pels seus atributs físics abans que pels interpretatius.
En una de les pel·lícules que va protagonitzar als anys 60, ‘La dona de ciment’, el seu director, Gordon Douglas, va dirigir uns quants zooms molt poc elegants al cul de Raquel Welch. Llavors no passava res. Hollywood es regia per les seves normes més aviat poc liberals.
Welch va haver de rendibilitzar el seu cos i assumir que es convertia en una de les ‘sex symbols’ més poderosa del seu temps. Va triomfar en certa mesura, però aquest qualificatiu també va obstaculitzar bona part de la seva carrera.
Welch ha viscut els últims anys pràcticament apartada de les pantalles que la van convertir en mite eròtic universal als anys 60 i 70. Li va tocar canviar el seu nom original llatí, Jo Raquel Tejada, com va fer Rita Cansino per convertir-se en Rita Hayworth. Welch era filla d’un enginyer aeronàutic bolivià instal·lat a Chicago, Armando Carlos Tejada. Als 19 anys es va casar amb James Westley Welch, el primer dels seus quatre marits, i des d’aleshores va adoptar el cognom del seu marit. Això sí, no va voler americanitzar el seu nom de pila.
De l’ajustat vestit prehistòric a la celebritat
La seva va ser una carrera fulgurant. El vestit prehistòric ajustat que va lluir a ‘Fa un milió d’anys’ (1966) –o com convertir els temps de les cavernes en alt voltatge eròtic– va causar enrenou. Era el seu primer film important després d’haver intervingut en un d’Elvis Presley, ‘El trotamundos’ (1964), i d’haver format parella amb Marcello Mastroianni a ‘Dispara fuerte, más fuerte... No lo entiendo’ (1964).
Va arribar a ser tan popular que una de les seves pel·lícules, ‘The biggest bundle of them all’ (1968), va tenir entre nosaltres el títol de ‘Raquel y sus bribones’ quan el seu personatge s’anomena... ¡Juliana! Va ser heroïna proactiva de ‘western’ a ‘Anna Caulder’ (1971), amant de Barbablava a la pel·lícula homònima de 1972 protagonitzada per Richard Burton i la donzella de la reina a ‘Los tres mosqueteros’ i ‘Los cuatro mosqueteros’ (1973-1974). Va intentar un gir radical amb ‘Myra Breckinridge’ (1970), film escrit per Gore Vidal i coprotagonitzat amb la diva vamp Mae West, sobre el canvi de sexe, però va ser un escàndol saldat amb males crítiques.
Demanda guanyada
Notícies relacionadesUn dels casos més sonats en la carrera de l’actriu va passar el 1981. Metro Goldwyn Mayer l’havia contractat per protagonitzar amb Nick Nolte ‘Cannery Row’, adaptació de la novel·la homònima de John Steinbeck centrada en la relació entre un biòleg marí i una prostituta. Al cap de pocs dies d’haver començat el rodatge, Welch va ser acomiadada i substituïda per Debra Winger, que tenia 15 anys menys que ella i estava a punt de saltar a la fama amb ‘Oficial i cavaller’. «Van utilitzar el meu nom per aconseguir el finançament de la pel·lícula i després em van substituir per Debra Winger, que era en qui havien pensat des del principi», va explicar Welch anys després. L’actriu es va rebel·lar contra les circumstàncies i va interposar una demanda de 24 milions de dòlars a MGM per incompliment de contracte.
Relegada a la televisió
Els estudis de Hollywood no tenien als 80 la força d’abans, de manera que Welch va guanyar la demanda el 1988. Les raons que van adduir els advocats de la companyia resultaven bastant peregrines: van argumentar que la seva obstinació a pentinar-se i maquillar-se a casa i no al plató representava una violació del seu contracte. Si l’estudi la considerava massa gran per al paper (i aquest era el quid de la qüestió), ¿per què l’havien contractat? Mai s’havia caracteritzat per ser combativa contra el sistema, però Welch es va convertir d’aquesta manera en heroïna dels drets de les actrius, tot i que a partir d’aquell moment la seva carrera es va cenyir bàsicament a la televisió. Va guanyar la demanda, però la indústria la va castigar. Una de les seves poques intervencions cinematogràfiques posteriors va ser a ‘Tortilla soup’ (2001), ‘remake’ nord-americà dirigit per María Ripoll del film d’Ang Lee ‘Comer, beber, amar’.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.