‘FitzRoy’: l’altura de les expectatives

Notícies relacionades

Oscar 2026: una repartició encara més previsible que de costum

Rosalía, amb admiració

Galceran volia escriure una obra d’aventures i en veritat el repte plantejat és d’altura. Com en el seu arxiconegut èxit ‘El mètode Grönholm’, l’obra es desenvolupa en una única escena, amb unitat de temps, d’acció i d’espai. Aquesta vegada no es tracta d’aconseguir un lloc de treball, ara els motius són esportius, però l’ambició recargolada torna a impulsar els personatges fins al límit. L’obra no té el vandalisme polític de ‘Burundanga’ i les seves referències a ETA, ni beu de l’actualitat com ‘El crèdit’, que va ridiculitzar els bancs durant la passada crisi. ’FitzRoy’, si potser, resulta oportuna dins de l’onada de feminització dels arguments, tot i que s’hagi de recórrer a una figura masculina per fer avançar la trama. La recerca de la versemblança llasta fins a cert punt la comèdia, que acaba apuntalada en un humor situacional –entre blanc, verd i escatològic–, una obra de consum popular que hauria encaixat a la perfecció en el repertori de les T de Teatre. 

Belbel demostra tot el seu ofici en aquest muntatge. Si cada rèplica està estudiada, la seva lectura del text esprem tots els racons còmics possibles. Hi ha obstacles evidents, com quan les protagonistes juguen a la «frase maleïda», recurs reiterat que es fa pesat. Però si per alguna cosa val la pena pujar el FitzRoy és per les actrius. Míriam Iscla brilla com a líder sense escrúpols i, de passada, integra els seus gestos fins a fer-nos creure que ha escalat tota la vida. Sílvia Bel –que sí que escala– dona amb el punt d’ingeniutat, suficient perquè empatitzem amb les batalletes disperses del seu personatge, ingenuïtat. A Sara Espígul li toca la part dramàtica, que executa resolta, mentre que es pot aplaudir la solvència del debut en català de la madrilenya Natalia Sánchez. Bones interpretacions per a una comèdia de gran factura, tot i que l’escalada no arribi a l’altura de les expectatives.