Mary Gaitskill: despietada i cruel, però no maleïda

De fet, el llibre de Gaitskill va trigar quatre anys a trobar editor. Els contes que el conformen –nou, com en un altre clàssic, el de J. D. Salinger– s’internen, brillantment i desacomplexadament, en l’enfangat terreny de les relacions no necessàriament sentimentals entre homes i dones. Disparen, sí, contra la idea d'allò romàntic, però en realitat fan alguna cosa més. Molt més. Hi posen fi, la desmembren i no, no miren de reconstruir-la de cap manera, simplement exposen els trossos que n’han quedat. No hi ha culpables en els relats de l’oportunament acabat de rescatar ‘Mal comportamiento’ (Random House), ni tan sols hi ha un mal comportament pròpiament dit, només universos que desitgen i topen uns amb d’altres.

La ment del sadomasoquista

Per exemple, a ‘Mal comportamiento’ hi ha una dissecció de tot allò que passa per la ment del sadomasoquista. Dos, en realitat, si comptem amb ‘Secretaria’, el conte que es va convertir en pel·lícula el 2004, una petita peça de culte que va protagonitzar Maggie Gyllenhaal. Però centrem-nos en el que passa en el relat que porta per títol ‘Un fin de semana romántico’. Té un toc de Raymond Carver, però un Carver en el qual el desig substitueix l’alcohol. Un desig d’invasió per part de l’home –un home casat que únicament pensa a sotmetre i destruir– i d’exploració dels límits per part de la dona, algú que, en la recerca frontal d’allò que podria agradar-li, no pensa abandonar-se a si mateixa.

En la manera en què Gaitskill aborda la relació entre dues persones, sigui home i dona, o dues dones –el relat dedicat al parell d’amigues, Susan i Leisha, és canònic pel que fa a les etapes en qualsevol amistat femenina– hi ha sempre cert aire de batalla. S’aixequen murs. Intenten fer-se caure. L’interior d’un i un altre es protegeixen i s’exposen en un parpelleig tan íntimament inabastable que resulta gairebé insuportable. Com a narradora és despietada i cruel –tot tendeix a ser lleig quan el descriu, i la seva postura, d’un nihilisme ferotge–, però no maleïda. Gaitskill no romantitza els seus personatges ni se n’apiada, només els mostra. Existeixen, està dient-li al lector. I tu també, li diu a continuació. Siguis com siguis.

Passat fosc

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Llegir per primera vegada Gaitskill és, en aquest sentit, tota una experiència. Jo ho vaig fer el 2007, quan es va publicar ‘Veronica’, la seva novel·la sobre el món de la moda. En realitat, la seva autòpsia d’una altra amistat femenina, tan quirúrgica i salvatge alhora que la sensació és la d’estar trepitjant un terreny vedat. Tot el que has vist no és tot el que hi ha, et diu l’obra de Gaitskill. Contempla l’home casat que creu que pot comprar una altra vida sortint amb una prostituta. Contempla l’escriptora que s’avorreix i es fica al llit amb homes per diners. Submergeix-te en qualsevol dels dos una estona i descobreix fins a quin punt no fa altra cosa que pensar en si mateix. I s’està utilitzant per utilitzar la resta. Una cosa així passava en ‘Esto es placer’, la seva última ‘nouvelle’.

Als seus 68 anys, Gaitskill, que canvia d’escriptors preferits constantment però que sempre, diu, admirarà Vladímir Nabokov, ha abandonat el seu tímid aïllament –va tenir un passat fosc que no amaga en el qual va fer coses semblants a les que fan els seus personatges i es va mantenir allunyada dels focus tot el que va poder, sense escriure res més que els seus contes i novel·les– i ha començat a publicar una columna a Substack –una plataforma de ‘newsletters’– anomenada ‘Out of It’. Va ser en una on va definir la seva pròpia obra com a alguna cosa «amb un punt de vista contundent però moralment ambigu (llegeixi’s: realista), amb èmfasi en la naturalesa emocional estranya i granular –això és, composta d’infinitat de petits mons– de l’experiència humana». I sí, així és.