Polèmica ballaruga

El ‘diabòlic’ ‘perreo’: ¿per què pot ser que t’escandalitzi aquest ball?

  • La imatges d’uns adolescents ballant en una discoteca de Barcelona porten a judici públic els ritmes llatins, que s’hi sotmeten cíclicament des d’una mirada sempre estigmatitzada. Tres dones expertes en aquestes danses de músiques de contacte provinents de «realitats socials molt diferents» amplien el focus i les assenyalen com unes valuoses eines per empoderar

Concierto de Bad Gyal en las Nits del Forum

Concierto de Bad Gyal en las Nits del Forum / FERRAN SENDRA (EPC)

8
Es llegeix en minuts
Ignasi Fortuny
Ignasi Fortuny

Periodista. Principalment, escric sobre música.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Cada ics temps, el món adult –tot i que falten més adjectius, ja ho veuran– xoca amb el jove. En els últims anys, la crítica a la música llatina –indubtable fenomen cultural dels nostres temps, més entre els joves– des d’una mena de superioritat moral, assumida en sectors diversos, és cíclica. S’apunta al masclisme de les seves lletres, mentre s’obvia ‘La mataré’, de Loquillo, i tantíssimes d’altres, i a la ‘bruta’ manera de ballar. Tot forma part d’una mirada estigmatitzada: és una música que s’expressa a través del cos, mentre que la ‘nostra’ ho fa des de l’intel·lecte.

Estils com el reggaeton, el dembow i el dance hall amaren gran part del pop musical actualment i són hegemònics en discoteques, sobretot per a joves i adolescents. I allà arribem inevitablement al ball, el ‘diabòlic’ ‘perreo’ que, generalitzant, és el terme amb què s’han englobat totes les danses urbanes. Aquelles en què es ret culte al cul, i que es caracteritzen pel moviment de maluc. Yung Beef deia a ‘Tu culo krazy’: «‘Modernos no lo entienden, es una vaina G’». Ja veuen, no només els adults, també els «moderns» no casen amb el ball ardent per això de la intel·lectualitat. I ‘G’ de gàngster, per ser propi d’un orgullós descaradura, com veurem més endavant.

L’últim escàndol mediàtic ha sigut generat per un vídeo en què es veien menors ‘perrejant’ en una discoteca de Barcelona: noies inclinades movent el maluc i nois drets darrere d’elles. Molts anys enrere, un videoreportatge publicat per ‘Playground’ sobre una festa per a adolescents en una sala barcelonina va generar comentaris semblants als de la setmana passada, recorda un dels que van participar en el seu rodatge. D’això en fa més de vuit anys i també es veien adolescents movent el cul... A ritme de dembow.

Persones sexuals

«El que escandalitza del vídeo és, com sempre, que surten dones mostrant-se com a persones sexuals», considera la crítica cultural Aïda Camprubí. «Hem entès que la sexualitat dels homes és una cosa irrefrenable, que no podem controlar, i, per tant, si una dona es mostra sexual pot provocar aquesta irrefrenalitat masculina i rebre un càstig en forma de violència. I en comptes d’assenyalar la violència masculina, el que es fa és assenyalar els cossos femenins», afegeix la crítica cultural, que organitza amb la reggaetonera Bea Pelea la festa La Cangri a Razzmatazz. Més enllà d’aquesta, a Barcelona se celebren diverses vetllades per al ‘perreo’ més desenfrenat com La Bellaquera, a la sala Upload.

«El que escandalitza del vídeo és que surten dones mostrant-se com a persones sexuals»

Aïda Camprubí

La ‘dj’ basca BRAVA és una de les artistes –obligat és també el crèdit a la ‘dj’ Flaca– que fa anys que fomenta el ‘perreo’ punxant en clubs, festivals i organitzant fins i tot festes com ara Dembooty junt amb els seus col·legues Crks290 i Umami. En les seves paraules, «Dembooty és una família i volem compartir la música que ens mola i moure el ‘booty’ lliurement en un espai el més segur possible». BRAVA, de 24 anys, té clar per què hi ha gent que es continua escandalitzant amb això: «Són persones travessades pel racisme, classisme, masclisme... I creuen d’una manera paternalista que qui ho fa està desprestigiant-se o cosificant-se pensant que la persona ‘no és conscient del que fa’. En som conscients i és una manera de reapropiar-nos de la nostra sensualitat i reivindicar que volem ballar aquests ritmes a la pista».

La «submissió» de les noies del vídeo era un dels arguments més repetits aquests dies per carregar contra el ‘perreo’. Per Camprubí, hi ha «molt més masclisme en aquesta mirada que automàticament situa la dona com una persona sotmesa per estar mostrant la seva sexualitat que, segurament, en la interacció que estan tenint aquestes dues persones».

¿I què hi ha dels nois, aquests éssers gairebé congelats enmig d’un ball fogós? «Hi ha una fòbia generalitzada a tot allò femení que fa que els homes no puguin ballar amb comoditat... Potser no és que vulguin ser dominants, sinó que se’ls ha bloquejat la possibilitat de ser ells aquestes figures que ballen. Fan el que s’espera d’ells», apunta Camprubí, que assenyala que la mirada masculina i heterosexual centra un debat que esborra totes les experiències homosexuals, bisexuals...

«És una manera de reapropiar-nos de la nostra sensualitat i reivindicar que volem ballar aquests ritmes a la pista»

‘Dj’ BRAVA

Sense tabús

Molts dels balls que provenen del Carib o del centre i el sud d’Amèrica són de contacte. També l’ardent i elegant batxata ho és (fa uns mesos el rei del gènere, Romeo Santos, va publicar una cançó titulada ‘Sexe con ropa’ en què relata una escena de ball en un club). Però la nostra mirada està descontextualitzada, apunta Camprubí. «Aquí tenim aquesta lectura cristiana que el sexe i el cos són pecat, ens escandalitza i ho vivim com una cosa que o exorcitzem o castiguem». I abans uns es posaven les mans al cap amb el vaivé de maluc d’Elvis Presley, i la lambada era «el ball prohibit».

Magalí Jou, ballarina i coreògrafa de 33 anys que fa part de la seva carrera amb Bad Gyal, ha estat a Jamaica formant-se i ha comprovat que és «una realitat social molt diferent». «La sexualitat la viuen amb molta més naturalitat, sense tabús, és una cosa orgànica i és una part de la seva vida que també està representada a la pista de ball», exposa Jou. En els seus inicis en el dance hall va rebre comentaris denigrants per la manera de ballar, però considera que «les noves generacions creixen amb una altra perspectiva i estan ajudant que la gent més gran canviï la seva manera de veure la dansa. La dansa ha de ser expressió lliure, sense prejudicis». «Perquè moc el cul es dona per fet que vull provocar sense tenir en compte que això em fa sentir bé, sense cap intenció de res», afegeix.

Jou, professora de ball a diverses escoles, també apunta que és més que notable l’augment de l’interès per aprendre danses urbanes. «No hi ha una edat per començar. És una cosa tan natural i que se’ns ha vetat tant temps... L’important és trobar el moment en què hem d’educar sexualment els joves. Cal educar els adolescents perquè sàpiguen separar el que és expressió corporal i no doni peu a agressions», defensa la ballarina. Per la seva banda, BRAVA assenyala que ha notat certa evolució en el coneixement de la cultura de ball a les pistes d’Espanya, però que «hi continua havent un gran desconeixement del context, de la cultura d’aquesta música i el perquè neix». «És molt important –afegeix– anar una miqueta més enllà de ballar-la, investigar i saber d’on ve».

«L’important és trobar el moment en què hem d’educar sexualment els joves»

Magalí Jou

Precisament, per Camprubí el reggaeton ha sigut utilitzat sovint com a cap de turc, una manera «infantil» de reaccionar a les «pors que tenim». «Sabem que vivim en un món amb violències i, en comptes d’enfrontar-nos a aquestes violències directament, en culpem altres factors que s’escapen de les nostres mans: ¡ui, la culpa és del reggaeton! ¡ui, la culpa és d’aquest tipus de balls! No, la culpa és de la falta d’educació sexual i del tabú que hi ha a l’hora de parlar de sexe i poder disfrutar-lo amb normalitat».

Eina per empoderar

Són moltes les artistes i grups espanyols que han fet d’aquestes músiques i del ‘perreo’ una eina que permet confrontar prejudicis rancis. Magalí Jou recorda els seus inicis en el dance hall: «No ho feia per agradar ningú, sinó perquè em vaig adonar que era una manera de moure’m que em feia sentir superbé, em mirava al mirall i empoderava». Jou recorda com amb Bad Gyal, que té en el ball una arma artística indiscociable a les seves cançons, van conviure amb l’insult confiant en una cosa que creu que, parcialment, ha arribat, un cert avenç social, ments més «obertes». Així, no els semblarà estrany que la diva catalana generi passions entre el col·lectiu LGTBIQ+.

Notícies relacionades

L’empoderament és un terme molt lligat al ‘perreo’, dones –i també homes– que ballant planten cara a mirades censuradores. Se’ns exigeix constantment que estiguem empoderant per recuperar territori quan, en realitat, nosaltres volem estar tranquil·les i ser lliures d’agafar poder, de ser sotmeses o de no fer res», sentencia Camprubí. En aquest sentit, Bad Bunny va llegir bé els temps i va fer una cançó de títol revelador ‘Yo perreo sola’.

De fet, moltes artistes de la música urbana que s’han alliberat de tot prejudici se les ha acusat d’hipersexualitzar-se per la seva manera de vestir, d’expressar-se... O, és clar, de ballar. «Em pregunto per què el focus sempre es posa en les dones i es dona per fet que la dona es posa a si mateixa com a objecte sexual simplement quan està disfrutant del seu cos i de la seva sexualitat i ni tan sols se li ha preguntat a ella com se sent ballant», introdueix BRAVA. I conclou: «Que siguem lliures sense demanar permís irrita el masclisme, i que ens sexualitzem nosaltres mateixes també, però si ho fan ells no hi ha cap problema».