‘Terra baixa (Reconstrucció d’un crim)’: Manelic anarquista

A la temporada 2009-2010, la directora Carme Portaceli i el dramaturg Pablo Ley van desplaçar el clàssic ‘L’auca del senyor Esteve’ des de principis del segle XX fins a l’època franquista, i així van denunciar la complicitat entre l’esperit botiguer català i l’estreta moral de la Dictadura. De Rusiñol a Guimerà, ara reelaboren la més famosa de les obres nostrades, ‘Terra baixa’, que sota l’epígraf ‘Reconstrucció d’un crim’ s’ha convertit en una obra d’intriga detectivesca amb el rerefons de les lluites socials del XIX.

L’obra comença pel final: «he mort el llop», crida Manelic després d’assassinar l’amo Sebastià. Al cap de poc temps irrompen els personatges de la trama afegida per investigar el crim. D’una banda, el comissari Vinagret, calc del cap de policia Antoni Tresols, terror dels anarquistes, dibuixat com un torturador. D’altra banda, una periodista inspirada en la primera corresponsal de guerra, Carmen Burgos, que actua de contrapès progressista. Junts reconstruiran el cas a partir de ‘flashbacks’ articulats com interrogatoris dels diferents protagonistes.

Notícies relacionades

Del pou a la recuperació: el teatre del 2022 acaba en ovació

Deulonder, el luxe també es cou a la cuina

Tot i que la part nova espantarà els puristes, és cert que s’interpreta alhora l’obra de Guimerà completa. La trama afegida funciona d’entrada, perquè actualitza el clàssic com un agosarat ‘noir’ capaç de connectar amb tot tipus de públics. És original –i s’agraeix per inusitat– muntar ‘Terra baixa’ en paral·lel a la inestabilitat social que va acompanyar a la seva estrena el 1896, any de l’atemptat del Corpus en aquella Barcelona que era la «ciutat de les bombes». Els afegits de Llei s’ancoren en una bona documentació i suen fins a destil·lar un llenguatge apropiat per no desentonar entre la prosa guimeraniana. No obstant, el joc va molt lluny en gosadia quan s’estira l’argument addicional fins al límit del plausible, amb un empelt de final endolcit i la imposició d’unes subratllades ideològiques que no deixen respirar el text.

Tot passa entre un fulgent joc de llums mòbils que es reflecteixen al fosc terra per on caminen els personatges, un disseny operístic de Paco Azorín que aconsegueix domar els complicats volums de la Sala Gran. Al seu torn, Portaceli firma com a directora el seu millor muntatge en anys, abundant en recursos i precís en el ritme malgrat que supera les dues hores. El pertorbador Sebastià d’Eduard Farelo ens recorda que pocs actors fan de dolent com ell. I entre el repartiment coral destaquen Pepo Blasco, Manel Sans i Roser Pujol, tres intèrprets menys presents a la cartellera del que mereixen.