‘Hedda Gabler’: Ibsen al cub

Al Grec del 2017, un inspirat Àlex Rigola va plantejar un experiment singular, tancar els espectadors en un claustrofòbic cub de fusta per neutralitzar la distància entre el públic i el sentit de l’obra. D’aquell iniciàtic ‘Who is me. Pasolini’ va saltar mesos després al ja antològic ‘Vania’, un Txékhov servit en un receptacle semblant, amb un número reduït d’assistents respirant a l’uníson amb el repartiment. Sis anys després, Rigola torna a la seva caixa-escenari per endinsar-se en la psique recargolada d’Hedda Gabler, emblemàtic personatge d’Ibsen que despulla fins al límit per destil·lar només l’essència de la seva tragèdia, el tedi que escanya la seva felicitat.

Notícies relacionades

Jordi Hurtado, reconegut amb el Premio Nacional de Televisión

El MNAC insistirà en la "incapacitat tècnica" per traslladar les pintures de Sixena

La pirueta era complicada, Ibsen no és Txékhov. El teatre burgès del noruec és més conflictiu i esquerp, les situacions s’acaben emmetzinant per la desraó. Costa empatitzar amb aquesta Hedda cobdiciosa i afalagadora, capaç de tot per ser el centre d’atenció, tan distant per la seva apatia de l’empoderament femení dels nostres dies. La versió prescindeix del ritme i els detalls que donen a l’obra un aire de thriller, va tan directa al moll que en una sola hora de muntatge costa fins i tot dibuixar el caràcter dels secundaris i alguns conflictes de la trama. A Rigola sembla que li importi poc, perquè en aquesta recerca de l’ànima del text s’acaben confonent els personatges amb els intèrprets, que conserven els seus noms de carrer i es veuen privats de gairebé totes les seves eines expressives. Prohibida l’afectació, el lluïment gestual, amb la rebotiga de les paraules es construeix una atmosfera de recolliment irreal, hipnòtica. Així, entre els plecs del sentit apareix la substància última de l’obra: gairebé un miracle.

No hi ha escenografia més enllà de les taules que tanquen l’espai, hi rebota la pausada partitura coral, repartiment jove però pota negra: magnètica Miranda Gas, Marc Rodríguez en la seva versió més circumspecta, Joan Solé com el demiürg que obre el ritual i un ben subjecte Pol López, melodiós i felí. I és clar, Nausicaa Bonnín com a Hedda, que allibera l’antiheroïna dels tòpics, que amb la seva amarga dolçor revela el drama entre mirades d’auxili. Sempre va ser aquesta la conclusió: no es pot ser feliç vivint a l’ombra d’una altra persona. Dijous passat la protagonista estava visiblement constipada, impossible dissimular-ho amb tan poca distància. ¿Va canviar això alguna cosa? Al contrari, la realitat es trasllueix amb el teatre i viceversa. Quan sortim del cub de Rigola ens costa encara més distingir on és la frontera.