‘Ivo y Jorge’, la creu i la cara de dos aventurers del segle XX

Dos aventurers del segle XX, intel·lectual u, espanyol desterrat, comunista juvenil, decebut en la seva primera maduresa, i l’altre un músic, ballarí enamoradís, actor compromès, són les cares (i les creus) d’un llibre, Ivo y Jorge (Tusquets), que és alhora una història intel·lectual i política del segle XX.

Un és, naturalment, Jorge Semprún, aquell Federico Sánchez que va viure de miracle, clandestí, a diverses cases de Madrid (una d’elles, la del poeta Ángel González, davant del Ministeri d’Obres Públiques del franquisme). I l’altre és Yves Montand, artista de la veu i del ball, i també dels escenaris cinematogràfics, que a poc a poc va anar abraçant també les idees de la lluita del proletariat. A poc a poc tots dos, al llarg d’una història que va incloure, en el cas de Semprún, l’exili espanyol i la guerra europea, es van anar trobant, fins a ser al final amics íntims i col·laboradors.

A poc a poc, a més, els dos van ser desencisant-se de la idea central dels artistes compromesos d’aquell temps, el comunisme. Tots dos venien d’interessos i bagatges molt diferents. L’espanyol era fill de l’aristocràcia liberal espanyola i el marsellès era fill, per dir-ho així, del carrer i de l’ascendència comunista. Les seves educacions diferien, per tant, i als dos els va picar d’una manera diferent l’art. Un va abraçar la literatura com a manera de lluitar contra la seva melancolia o la seva ràbia quan va estar pres pels nazis a Buchenwald, i Ivo (Yves) se les va enginyar com va poder als carrers difícils de la seva ciutat natal, Marsella, on li va prosperar el comunisme a les venes.

Es van ajuntar, quan ja el desencant era el final de partida (i de partit) per als dos, així que tots dos es van convertir en metàfora (sorollosa primer, perquè Semprún no va callar les seves discrepàncies amb Moscou, i amb Santiago Carrillo, el seu cap en el comunisme espanyol, i després a poc a poc més o menys sorollosa i socialdemòcrata en els dos casos) de les desavinences que durant una època que va venir a acabar amb la caiguda del Mur de Berlín van viure amb els qui van estar més compromesos amb el comunisme de la postguerra.

No era difícil ajuntar-los, perquè durant anys, des que es van conèixer, van ser cada vegada amics més pròxims, però mai hi havia hagut abans algú que s’atrevís a asseure’ls, almenys literàriament, i també de debò, en seients contigus, fins a fer-los aparèixer junts en un llibre. Qui ho ha aconseguit, amb resultats ben emocionants i insòlits, és Patrick Rotman, cineasta, periodista, documentalista i escriptor francès, autor de vint documentals, entre els quals el que abraça un dels grans llibres del protagonista espanyol d’aquesta història de dos: La escritura o la vida (també a Tusquets), una obra mestra de la narració de memòries en qualsevol llengua. És també autor d’obres documentals sobre l’alliberament francès de l’ocupació nazi i d’una biografia del mateix Montand.

És una obra de no-ficció; és a dir, pot entendre’s que en algunes branques d’aquest arbre l’autor ha reinterpretat diàlegs que possiblement van ocórrer però que dits en escriptura no desmereixen aquells que de debò van poder passar entre aquests dos personatges que van acabar units per la voluntat rocosa de la història del segle XX. La guerra espanyola va destrossar la vida juvenil de Semprún, la guerra europea el va fer militant comunista; aquesta mateixa guerra va fer militant, fins que va ser comunista i més enllà, Montand; tots dos van patir alhora els fuets del feixisme, i a tots dos els va treure de la història comuna d’aquells anys (la militància de partit) el desinterès per l’excés de raó que reclamava per a si l’autoritat d’origen moscovita.

Aquest diàleg, naturalment, es va anar fent per separat, amb si mateix o amb els altres (en el cas de Semprún, amb dissidents espanyols com Fernando Claudín) i a partir del comú descobriment, després de la guerra, de la nit i les dones, en el cas d’Yves, i de la literatura de l’experiència, que va ajudar Semprún a endinsar-se en les seves pròpies contradiccions, que fins al dia d’avui no han deixat de passar-li factura. Amb l’agreujant que el primer que les va posar de manifest, als seus llibres, en les seves declaracions, en aquest mateix llibre, va ser el mateix exministre de Cultura de Felipe González. D’aquests llibres que va deixar com a testimoni és La escritura o la vida el que cava més profund, perquè barreja tot el que li va passar en la guerra (i sota el domini nazi, en el camp de concentració) amb els seus dubtes en el mateix empresonament, les seves successives contradiccions sobre el paper que ha de tenir un pres quan a més gaudeix d’alguns privilegis carceraris. Rotman parla amb Jorge Semprún i amb Yves Montand; la conversa, que té com a base la realitat que tots dos van viure, en llocs distants i diferents, es va enredant fins que tots dos coincideixen en un viatge a Moscou quan allà ja no hi ha, oficialment, comunisme, i els dos van explicant pausadament, però sense vol en el vers, com si l’entrevistador els posés davant un exercici de confessió mútua, el que els va passar, el que els va ferir políticament i el que humanament va ser conseqüència d’aquestes vides paral·leles.

Aquesta trobada a Moscou entorn de 1990, abans que Semprún fos nomenat a Espanya, per un govern socialista, ministre de Cultura, és una troballa major d’aquest llibre de Patrick Roman, ja que simbolitza el final d’una llarga escapada, iniciada quan mirar cap a Moscou era, per als joves compromesos que havien sigut aquests dos amics europeus, com el viatge al Sant Greal. Ara, enfrontats a la podridura en què van quedar les esperances juvenils, ja no tenen cap altre rampell que el d’explicar, un escrivint o fent guions, l’altre interpretant episodis de les maldats del passat, fins a trobar pel·lícules que van deixar per escrit (escrit en el cine) testimonis com La confesión, que Costa Gavras (cineasta preferit de tots dos) va convertir en una metàfora del que a cap dels dos li va resultar aliena com a pedra angular de la seva melancolia de militants burlats.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

«El comunisme no era la joventut del món, però va ser la nostra joventut», diu Semprún a Montand, davant l’alegria de la dona d’aquest, l’actriu Simone Signoret, i aquest últim expressa en els seus ulls «la melancolia dels dies passats, dels anys esvaïts».

Aquesta frase, aquest diàleg en el qual un és qui certifica i l’altre el que sent, reflecteix a la fi gairebé tot el corrent altern d’aquest llibre que és alhora electricitat i temporal, història i penediment, alegria i estranyesa. Si volen saber per on van anar aquests camins i què suposa asseure’s amb dos que van cavalcar junts per trobar-se en el mateix dubte i en iguals penediments, vagin a la llibreria, demanin Ivo y Jorge, i admirin-se de com s’administra, periodísticament, literàriament, un diàleg absorbent, contemporani i obert. Gràcies a Patrick Roman i, naturalment, a aquests dos protagonistes de la part més difícil del segle passat.